10 hàbits per alliberar-se de l’estrès postvacacional

BarcelonaDescobrir els nostres veritables suports

1. Explorar a quines coses ens aferrem i saber de què depenem. L’acte d’aferrar-nos pot adoptar moltes formes (cap a una persona, un objecte o una idea o creença) i passa per identificar-ho amb alguna cosa que ens proporciona algun tipus de confort o seguretat i, fins i tot, una millora en la percepció de l’autoestima. És senzill identificar a què ens aferrem: quan l’objecte o persona en qüestió està amenaçada o hi ha perill de perdre-ho es manifesta la por. Després pot venir la ira o la tristesa. ¿En quin moment el fet d’aferrar-se a una cosa es converteix en una dependència? Els autors d’ Arquitectura de la calma ho tenen clar: és en el moment en què som incapaços de funcionar amb normalitat sense una dosi regular de l’objecte al qual estem aferrats. Les dependències actuen en l’àmbit mental i emocional: un objecte o una persona s’ha convertit en la garantia del nostre confort o la nostra seguretat. Per exemple, quan es depèn de la companyia d’una persona o de l’aprovació i el reconeixement dels altres. “El simple fet d’adonar-nos-en ja és molt important i és la porta de la calma”, expliquen els autors, que afegeixen que aconseguir ser conscients del que ens fa sentir insegurs i ens genera por, ira o tristesa ens indica que “anem pel bon camí”.

Gaudir del present i alliberar-se de les expectatives

2. La ment no para de generar desitjos. “L’experiència ens diu que la satisfacció de qualsevol desig (sobretot material) sempre és, per naturalesa, passatgera”, diuen Alujas i Simó, que recorden que la ment és “insaciable” i “mai en té prou”. Proposen cultivar la senzillesa i aprendre a desaccelerar la ment i gaudir del present. També les expectatives (un tipus de desitjos) generen conflictes en les relacions. “És com si creéssim mentalment un model de realitat i esperéssim que tot el que passa hi encaixi”, asseguren, i diuen que cal estar obert al canvi i a les situacions imprevisibles.

Evitar el sentiment de culpa

3. De vegades, quan ens sentim frustrats, descontents o desmotivats, el que fem és mirar al voltant i buscar responsables. “És més còmode creure que els causants del nostre malestar són allà fora. Això també implica que són ells els que han de canviar”, diuen els autors, que asseguren que les queixes amaguen “la por al canvi, a haver d’afrontar les coses i assumir responsabilitats”. Subratllen que cal adonar-se que les queixes ens duen a un espai de negativitat i que cal canviar de paradigma i centrar-nos en allò que volem aconseguir: “Significa adonar-me que sóc jo qui permet que els meus sentiments i pensaments flueixin en una determinada direcció. La situació només és l’estímul extern que ha activat la nostra pròpia negativitat”.

Perdonar, oblidar i deixar d’aferrar-nos al passat

4. Sovint acumulem experiències negatives i desagradables, juntament amb les dades i referències de totes les persones que en van ser responsables. “Hem d’entendre que perdonar no és una cosa que fem pels altres, sinó que és una cosa que ens fem o ens donem a nosaltres mateixos”, diuen Alujas i Simó.

Aquesta capacitat millora quan fem “una reflexió sincera” sobre els nostres propis errors i equivocacions. “És des de la calma que comprenem millor les motivacions i els sentiments dels altres”, afegeixen els autors, i subratllen que el que necessitem és “deixar anar el passat”. Les úniques coses que ens podem quedar del passat, matisen, són la lliçó i l’aprenentatge. “Viure més presents, conscients i desperts és la clau per llegir d’una manera més objectiva i clara la realitat en què vivim”, asseguren. I posen com a exemple una relació sentimental que fracassa perquè es torna rutinària i mancada d’atenció. “Si ens adonem del que està passant, podem evitar amb temps un deteriorament més gran, que desembocaria en un escenari dramàtic”, expliquen.

Centrar-nos només en el que és necessari

5. Sovint ens anticipem als problemes i ens preocupem per fets que encara no han passat. “A causa de les experiències desagradables del passat que han quedat gravades en el nostre interior vivim amb la inquietud que aquestes experiències tornin a produir-se”, apunten Alujas i Simó. Si actuem així correm el risc de fer real el que s’anomena “profecia autocomplerta”.És a dir, estem preparant amb les nostres pròpies preocupacions justament l’escenari que ens fa por. “Vet aquí el nostre poder i el nostre repte: som els creadors de la nostra pròpia realitat”, reivindiquen els autors. Per solucionar-ho, asseguren, hem de comprendre millor com funciona la ment. Es tracta d’una qüestió de focus, de la direcció en què enfoquem la ment. “Per si sola anirà cap allà on la duguin els hàbits. Els pensaments automàtics són fruit dels nostres patrons mentals i no són fruit d’una elecció lliure”. Per aquest motiu hem d’intentar utilitzar la ment de manera constructiva i creativa. “No només a vegades, sinó sempre”, insten els autors. D’aquesta manera, l’estat anímic de la nostra ment es modificarà molt positivament. Cal que ens centrem en el que és essencial i busquem el camí optimista. “Així serem els causants i els creadors de les nostres circumstàncies”, conclouen els autors.

Reconèixer el nostre valor i no comparar-nos amb els altres

6. La clau, diuen els autors, és comprendre que som “éssers únics” i que el nostre paper també és únic. “El meu valor és intrínsec i no varia en funció del que facin, aconsegueixin o tinguin les altres persones”, diuen. Quan ens centrem en la nostra contribució personal, la tendència a comparar-nos comença a disminuir. “La base del nostre sentiment de vàlua és com ens coneixem i com desenvolupem i aprofitem els nostres recursos i talents personals”, afegeixen. Es tracta de canalitzar l’energia i el temps en una direcció constructiva i beneficiosa.

Confiar en els altres i deixar de voler-ho controlar tot

7. “Una persona que té l’hàbit de controlar genera en la seva ment un torrent de pensaments inútils, preocupacions i tensió”, consideren Alujas i Simó. El patró de controlar, expliquen, es manifesta de diferents maneres: el marit sobre la dona, la mare sobre els fills, el cap sobre els subordinats... En tots els casos, la persona controladora té por de perdre poder o influència sobre els altres. Però la realitat és que per molt que ens hi esforcem, no podrem controlar res que sigui extern a nosaltres. “Per intentar trobar la calma interior hem d’adonar-nos que qualsevol intent de controlar els altres és un obstacle en el camí”, expressen els autors del llibre. Ara bé, cal diferenciar entre el control i la cautela. “Quan ets cautelós ets conscient del món que t’envolta”, afirmen Alujas i Simó.

Aprendre a acceptar el comportament dels altres

8. Cadascú té un concepte personal sobre què és correcte i què no. De vegades, no sabem acceptar el comportament dels altres que no encaixa en el nostre model. “Aleshores adoptem actituds defensives perquè ens hem aferrat a una determinada imatge de nosaltres que és la base de la nostra autoestima”, argumenten els autors. Per aconseguir acceptar el comportament dels altres que no ens agrada recomanen preguntar-nos fins a quin punt ens acceptem a nosaltres mateixos. “Conviure amb harmonia amb qui som i què som són passes fonamentals per traslladar l’acceptació al món de les relacions”, expressen Alujas i Simó. Ara bé, recorden: acceptar no vol dir renunciar als nostres criteris. “Hem de construir una calma sòlida al nostre interior”, reivindiquen.

Deixar de jutjar i etiquetar els altres

9. Els judicis i les etiquetes es basen sempre en la mancança o el defecte dels altres. Això ens indica la presència del nostre “ego personatge”, perquè una de les seves manifestacions és l’arrogància. Així ho consideren els autors del llibre, que afegeixen que mesurem l’èxit propi segons el fracàs dels altres. “La persona que jutja i etiqueta viu des de la reacció, no des de la calma”, afirmen Alujas i Simó. Un cop més, creuen que es tracta d’una qüestió de focus. I si el posem en sentiments constructius, tindrem un estat d’ànim més feliç i harmoniós.

Desenvolupar la humilitat i deixar de voler tenir la raó

10. Guanyar una discussió ens referma davant els altres i alimenta la imatge que volem projectar. “És una actitud que respon a la necessitat de reconeixement”, expliquen els autors del llibre. L’antídot a l’ego és la humilitat, però això no vol dir “reduir el nostre valor”. Per fer-ho, el llibre recomana “escoltar i comprendre”.