Itàlia es queda sola a Lampedusa
Un any després de la tragèdia de la pastera, les ONG reclamen que Europa aculli els refugiats
Barcelona“No sabem on hem de posar els morts ni els vius”, clamava el 3 d’octubre del 2013 Giusi Nicolini, alcaldessa de Lampedusa, després que s’enfonsés davant les costes de l’illa italiana una pastera amb 368 immigrants (entre els quals 41 criatures), la majoria eritreus i somalis. La tragèdia va commocionar Europa i els dirigents comunitaris van prometre posar els mitjans necessaris per evitar que es repetís. Però, un any després, el Mediterrani continua sent una gran fossa comuna. Segons un informe d’aquesta setmana de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), uns 3.000 immigrants han mort al Mediterrani aquest 2014. L’últim gran naufragi investigat per l’organització és del 6 de setembre, quan una barcassa amb 500 immigrants que havia salpat d’Egipte es va enfonsar davant de Malta: dos palestins de Gaza que van ser rescatats, després de passar-se dies a l’aigua, van revelar que van ser els mateixos traficants de persones els que van enfonsar el vaixell quan els immigrants es van negar a saltar a una embarcació més precària.
És impossible xifrar amb exactitud els morts de la immigració clandestina, però totes les fonts coincideixen que aquest any el nombre de persones que han intentat arribar a Europa en pastera s’ha duplicat i les morts s’han multiplicat per quatre.
Fins ara, només Itàlia s’ha ocupat de rescatar els immigrants, amb l’operació batejada com a Mare Nostrum, que vigila el canal de Sicília, entre Itàlia i Líbia: la marina ha rescatat 140.000 nàufrags en l’últim any, amb un cost de 9 milions d’euros mensuals.
“Després de les tragèdies de l’octubre del 2013 a Lampedusa, molts van plorar, però molt pocs van prendre accions concretes per salvar vides humanes. Itàlia va ser dels pocs a reaccionar”, explica per telèfon des de Londres Matteo de Bellis, coautor de l’informe d’Amnistia Internacional Vides a la deriva.
Per què veiem més pasteres al Mediterrani? Segons l’informe de l’OIM el 58% dels que han intentat arribar a les costes europees són sirians, pakistanesos i eritreus. Els grans moviments migratoris d’avui tenen causes concretes: la inestabilitat al Pròxim Orient i particularment la guerra de Síria (que ha desencadenat la pitjor crisi de refugiats des de la II Guerra Mundial), la situació a Eritrea (una dictadura només comparable a Corea del Nord) i la guerra civil a Líbia, principal porta de sortida de l’emigració al sud del Mediterrani.
I el problema és que la gent que fuig d’aquests països es troba les fronteres d’Europa tancades. “Als anys 90 el nombre d’immigrants morts era relativament baix, perquè era molt més fàcil arribar a Europa per camins regulars. La introducció de requisits de visats, amb les polítiques d’estrangeria i els controls fronterers, ha empès molta gent a la pastera”, explica l’OIM.
Els dispositius com l’agència europea de fronteres Frontex (ara la UE ultima l’acord Frontex Plus, que preveu més recursos) s’han centrat més en la vigilància que el rescat. Ho denunciava ahir el Servei Jesuïta a Refugiats, un dels més actius en aquest camp: “Les operacions de recerca i rescat de Frontex en aigües de la UE són totalment inadequades”. Ho corrobora l’Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). “No estem aprenent les lliçons dels fets terribles de l’octubre passat i cada vegada més refugiats moren intentant arribar a un lloc segur. Els països europeus han de treballar conjuntament per mantenir i millorar aquesta feina vital de rescatar la gent al mar, un esforç en què fins ara només han participat Itàlia i alguns vaixells comercials”, deia ahir el responsable d’ACNUR, António Guterres.
I és que davant el blindatge de les fronteres europees, la gent que fuig de guerres o de persecucions i que seria candidata a obtenir algun tipus de protecció internacional es veu abocada a seguir les rutes de la immigració clandestina. “Molts dels immigrants que hem entrevistat sobre el terreny expliquen que han intentat obtenir un permís legalment però ningú els ajuda: un metge sirià ens va relatar el seu periple per diverses ambaixades”, detalla l’investigador d’Amnistia.
Les ONG reclamen més esforços en les tasques de rescat i, sobretot, que s’obrin vies legals per a l’entrada d’aquests refugiats. “Només així es pot combatre amb eficàcia les xarxes de traficants: eliminant el mercat amb què es lucren”, comenta De Bellis. I recorda que, en el fons, no és Europa qui carrega amb el pes de les crisis de refugiats al món: “Fa dues setmanes van arribar en tres dies 130.000 refugiats sirians a Turquia, els mateixos que han intentat arribar a Europa en pastera en tot aquest any”.
