Svetlana Broz: "Les idees de Tito no han mort, poden unificar els balcànics"

Néta de l'expresident iugoslau Josip Broz, Tito , Svetlana Broz coneix bé Bòsnia i Hercegovina. Després de vint anys treballant com a cardiòloga a Belgrad, el 2000 va decidir traslladar-se a Sarajevo, on dirigeix Gariwo, una ONG que educa els joves sobre el valor civil. Una tasca necessària en un país que 18 anys després de la fi de la guerra viu encara dividit en dues entitats autònomes i amb ferides obertes. A més, el passat iugoslau té un pes destacat en l'imaginari col·lectiu.

Quina és la situació al país?

La pau a Bòsnia és la continuació de la guerra per altres mitjans, per la política. Han passat gairebé 20 anys dels acords de pau de Dayton i de la Constitució que van imposar. No és gaire positiva per a l'estat ni per als seus ciutadans. És una situació de guerra freda, que agrada als polítics i les autoritats religioses però que fa patir molt els ciutadans.

Com es pot canviar la situació?

La Constitució és el primer que cal canviar i el més important, però no és possible amb els polítics actuals. Per tant, cal canviar els polítics. Però, com que sempre intimiden els votants amb lemes electorals com "Voteu-nos o serem escombrats", la gent, amb el record del que van passar, accepta tot tipus de polítiques que mantinguin lluny la guerra.

¿El cens ètnic fet recentment resol alguna cosa?

Si fos un estat normal, els ciutadans s'haurien de considerar bosnians i hercegovins. I, després, la segona identitat podria ser l'ètnica. Si la majoria insisteix en afiliacions etnonacionals, els que volen una gran Sèrbia, una gran Croàcia i potser un petit estat musulmà n'abusaran. I després de cent mil víctimes i 2,5 milions de desplaçats ningú té el dret moral de partir Bòsnia.

¿És possible la independència de la República Srpska?

És absurda. La UE i la comunitat internacional no ho permetrien. A més, la República Srpska no podria existir com a estat independent econòmicament. La seva independència és només un pas cap a la gran Sèrbia, que és l'objectiu final. Així com els somnis d'alguns polítics de la zona croata de fer "la tercera entitat" i fer algun dia la gran Croàcia.

Hi ha qui alerta que si això passa els bosníacs (bosnians musulmans) començarien una nova guerra.

Puc entendre que els bosníacs -les pitjors víctimes de la guerra i sense un estat de reserva - estiguessin disposats a lluitar per Bòsnia si fos necessari. Però vull pensar que la guerra ja no és possible i que la comunitat internacional mai permetria que el país es partís, ni tan sols de manera pacífica. Evidentment, si algú comencés una guerra absurda crec que la comunitat internacional seria força més eficient que el 1991.

Què en queda avui dia als Balcans de les idees de Tito?

Les seves idees, que van unificar Iugoslàvia en la Segona Guerra Mundial, no han mort i seran molt importants per a les societats balcàniques en un sentit unificador, especialment a Bòsnia. No es tracta de reconstruir Iugoslàvia, sinó de tenir en compte idees que poden unir en lloc de dividir i destruir els països.

Sorprèn força trobar bosnians que creuen que els temps de Iugoslàvia eren millors.

Cada dia em trobo gent que em diu el mateix. Ho considero nostàlgia d'un temps en què vivien una vida decent. És una llàstima que la gent recordi èpoques de fa 30 o 40 anys com un moment en el qual vivien millor. És anacrònic i il·lògic, però cert.

Quins són els principals encerts i errors del seu avi?

La victòria del moviment partisà sobre el feixisme a Iugoslàvia i la posterior unificació i reconstrucció de l'estat va ser un dels grans triomfs. Dir no a Stalin el 1948 i organitzar el moviment de no-alineats també va ser molt important. Pel que fa als errors, avui, vint anys després del desmembrament de Iugoslàvia, queda clar que les persones que va designar per succeir-lo al capdavant de la presidència no eren les adequades per dirigir el país. Possiblement Tito es va equivocar en valorar les seves capacitats i la seva sinceritat.

Per què no es dedica a la política?

En tinc prou sent una bona doctora per als meus pacients. Penso que a la meva família ja hi hagut prou política per als pròxims cent anys. Per què hauria de repetir una cosa que és irrepetible? Francament, penso que la meva posició, fora de tot partit, és millor, perquè així la meva veu pot ser escoltada per tots, malgrat que sóc d'esquerres i tothom ho sap.