Jorge Javier Vázquez: "Independència, per què no?"

Presentador d'èxit a Telecinco, Carles Francino es va negar a entregar-li l'Ondas quan l'hi van concedir, l'any 2009. Me'l trobo a la presentació de la seva primera novel·la, La vida iba en serio (Planeta). Són les onze del matí i demana poder-se canviar la camisa, per a les fotos. Calcula que encara en necessitarà un parell més per superar tot un dia d'entrevistes. I, malgrat aquest desplegament d'indumentària, enfrontat a la gravadora es mostra senzill, franc i proper. La tercera dimensió afegeix una bona dosi de complexitat al clixé televisiu.

" La vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde / como todos los jóvenes ", deia Gil de Biedma. Quan se'n va adonar vostè?

A partir dels 40. Ara en tinc 42 i és una edat en què fas balanç de la vida i deixes de fer certes coses, perquè ja no t'hi trobes còmode. A mi m'agradava moltíssim sortir, però cada cop ho faig menys perquè -per favor!- sóc el més gran dels llocs on vaig. I entres en l'edat en què començaràs aviat a comptar baixes entre la gent que t'envolta.

L'editorial volia que escrivís sobre l'arribada a Madrid d'un noi d'un barri de Badalona.

Sí, però quan em vaig posar a escriure van començar a prendre força les veus dels meus pares: el que jo pensava que podien imaginar de mi. Al final el llibre és una mirada al passat sense rancúnia i un cant d'amor sobretot al meu pare, amb qui vaig tenir una relació bona, però tèbia.

¿Se sent culpable de no haver-lo acompanyat en la seva mort?

Jo ja vivia a Madrid i per a mi això va ser gairebé un alliberament, perquè em vaig estalviar de manera egoista haver d'assistir a la seva decadència. Però no tinc sentiment de culpa. No, no en tinc. En aquell moment vaig obrar així. La negació, suposo: tenia 27 anys. Ha estat molt dolorós escriure això, però també alliberador. He plorat en molts capítols: com un mocós, amb sanglots i tot. Però després m'ha donat molta pau.

És filòleg de formació. Aspira a consolidar-se com a escriptor?

Jo sé que molta gent comprarà el llibre perquè veu Sálvame . I sóc molt caut i humil, amb això. He escrit un llibre però no sóc escriptor. Ser escriptor em sembla una cosa molt més important.

Alguns lectors se sorprendran de descobrir que es va acostar a l'Opus Dei.

Sí, vaig estar a punt de formar part de l'Opus Dei. Estudiava a l'escola Dauradell, de Badalona. Jo vaig trobar el meu lloc al món durant una època allà i vaig estar a punt de formar-ne part.

Manté algun sentiment religiós?

Cap ni un. En alguna època en què en vaig tenir algun, per por a la mort i això, però ara no. Ara bé, no sóc pessimista: em sembla que... bé, és que no m'ho plantejo.

¿El llibre és el seu intent d'assolir la transcendència?

No, no, no. Jo no ho faig mai això. En res. Ni a la feina ni en res.

Per tant tampoc es deu plantejar ser pare.

No, la reflexió em dura un cap de setmana. No en tinc cap ganes, ni sento cap buit per això.

¿S'ha preguntat quin és el secret del seu èxit a la televisió?

Em sento un privilegiat perquè mostrant-me tal com sóc la gent m'ha acceptat. He tingut aquesta sort, tot i que no m'agrada la paraula. Però és veritat que he vist molta gent amb molt de talent que no ha estat en el programa o moment oportú. La feina sempre m'ha anat bé, d'acord, però he treballat molt. Molta disciplina, molt d'esforç... Això és molt Opus Dei, oi? [Riu.]

Quantes hores treballa ara?

Faig menys hores del que sembla, però són molt intenses. Arribo a les tres de la tarda a la televisió. I surto disparat quan acaba el programa. És que ni em desmaquillo. Ho faig a casa. Això sí, abans sortia molt entre setmana i ara més enllà de les dotze no me'n vaig a dormir. Molt malament, oi? Molt trist!

¿Està cansat que li preguntin per la teleporqueria?

Com que ho he respost mil cops, ja poso el pilot automàtic. Què s'ha de dir perquè soni original? Ja no se m'acut res. Em vénen ganes de quedar-me amb cara de pòquer. O de vaca mirant passar un tren [passa un Talgo metafòric].

Doncs concreto: ¿a partir de quina edat haurien de poder mirar el Sálvame els nens?

Ser pare és un assumpte seriós. Si tens un fill has de ser responsable del que mira a la televisió o escolta a la ràdio.

Però això no li permet eludir la seva, de responsabilitat.

Esclar, tenim límits com en qualsevol altra feina. Però és que jo tinc 42 anys i reclamo el dret de veure programes adequats a la meva edat, també a les cinc de la tarda.

¿Les esbroncades dels col·laboradors de Sálvame formen part del guió?

Ens encantaria tenir el pressupost per tenir guionistes [riu]. Però no. Us sorprendria la veritat que hi ha darrere de cada situació. La gent creu que fem tonteries per captar l'atenció. Però quan discuteixen ho fan de veritat i s'enduen el mal rotllo a casa. Si Sálvame fos una bola, no funcionaria.

Vostè mateix va tenir una enganxada amb María Teresa Campos.

Hi tinc molt bona relació. Això ho hem de solucionar. Diguem que hi ha hagut un cessament temporal de la convivència, com els ducs de Lugo.

Si em diu això, no pinta bé la cosa.

[Riu.] Serem capaços d'arreglar-ho, de debò.

A Hay una cosa que te quiero decir explota el seu vessant de poli bo. ¿Li agrada més que el paper de poli dolent?

Home, cent per cent poli bo és avorridíssim, una murga. No aspiro pas a ser Fabiola de Bèlgica, amb aquell posat que té sempre de bona persona. El millor és barrejar. En aquest programa m'ho passo bé, perquè treballo amb gent anònima, que no va corrompuda als platós.

Com a català a Madrid, ¿segueix el debat sobre la independència?

No ho segueixo i mira que en totes les entrevistes em demanen sobre la independència. Jo no dic que no, en principi, a res: totes les coses s'han de valorar. A mi, és que sempre m'agrada opinar el contrari del que pensa Alícia Sánchez-Camacho. Si això és bo per a Catalunya, doncs endavant. Per què no? Si el meu pare fos viu probablement seria independentista, i això que els seus pares eren de Múrcia. Però no m'agrada això de l'"Espanya ens roba": em sembla un argument poc elaborat i carrincló.