L’horòscop, el tarot o el vaticini sobre què farà Sánchez

“La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa? / Los suspiros se escapan de su boca de fresa, / que ha perdido la risa, que ha perdido el color”. Aquesta sonatina de Rubén Darío és el perfecte resum de determinat periodisme aquests dies, des que Pedro Sánchez va escriure el seu nerudià poema d’amor i cançó desesperada, tot en un. Es tracta de mirar d’avançar què farà el líder dels socialistes davant aquesta disjuntiva digna de Hamlet. A El País sembla que ho veuen magre i és temptador pensar que el titular de portada “El vertigen s’apodera del PSOE” insinua que el diari ha pogut accedir als pensaments més íntims de Sánchez i que, com diria Darío, ya no quiere el palacio / ni la rueca de plata. Al Diario de Sevilla també els arriba la delicada flaire de l'adeu: “S’estén el pessimisme al PSOE davant l’eventual dimissió de Sánchez”. A La Razón, en canvi, suggereixen de manera meridiana just el contrari. Per començar, fan una de les seves ja pintoresques enquestes exprés, miraculosament sempre coincidents amb la seva línia editorial, en la qual es diu que el 59,5% dels espanyols consideren que hauria de dimitir. Però el títol de l’editorial conté la premonició que el president espanyol els decebrà: “Demanen que dimiteixi, però saben que no ho farà”.

Periodisme de compàs d’espera, periodisme de bola de vidre, periodisme de llegir el marro del cafè. Per a la caverna, un win-win de manual. Si Sánchez se’n va, haurà triomfat el bandolerisme mediàtic. Si es queda, li diran (encara més) el nom del porc. I, com que aquesta és una columna d’opinió i no d’informació, m’atreveixo a dir que Sánchez se queda, perquè la seva principal responsabilitat no és amb el govern, sinó amb un sistema mediàtic corcat a qui no se li hauria de concedir aquesta victòria –si la seva dona és innocent– i deixar que assenti un perillosíssim precedent.