LALLAMBREGADA
Efímers 24/11/2014

La moda dels partits imperatius

i
Iu Forn
2 min

Hi havia una època en què els partits explicaven al nom el que eren (o pretenien ser). Per exemple, si analitzem el nom PSOE, la idea a transmetre era: som un Partit, les nostres idees són Socialistes, aquest socialisme és Obrer (podia passar que fossin socialistes però no gaire obrers) i som Espanyols (podrien haver estat luxemburguesos). I amb això ja no calia afegir gaire més. En el cas de CDC, el nom també feia (i fa) la cosa. No són un partit sinó una Convergència (que dóna sensació com de menys dogmatisme), feta Democràticament (podria ben bé ser que la convergència s’hagués fet antidemocràticament) i són Catalans. En canvi, a ERC hi ha hagut moments de tot. Ells són d’Esquerres, són Republicans i són Catalans. Però no fa pas tant del seu nom en van caure dues paraules i només eren Esquerra. Capítol a part mereixen noms fets a mida de les sigles. És el cas del GIL. Jesús Gil era la marca i van aprofitar el cognom per crear el Grupo Independiente Liberal, que no vol dir gaire res, però els va servir. La tendència va començar a canviar amb Ciutadans. No són d’enlloc, ni de dretes ni d’esquerres, ni manifesten ideologia... Són això, ciutadans. Allò va obrir la porta a l’actual eclosió d’aquesta barreja entre l’autoajuda, l’optimisme i l’imperatiu. Podem, Guanyem, Construïm (inspirat per Duran), Avancem (de Joan Ignasi Elena) o Volem (el manifest dels sobiranistes esquerres). Al pas que anem, veurem Marxem (nom evident) i Quedem, que és un convidem que s’entén més clarament que Restem, un excloem negatiu, o Romandrem, que és excessivament repel·lent. Amén.

stats