30 de novembre: 'Catalunya, província feliç, ens ha vingut a dir Rajoy'

I De Guindos i Sáenz de Santamaría i Freixenet... Catalunya és feliç (pròspera, pagant als proveïdors, sortint de la crisi) precisament perquè és província (amorosament i paternalment protegida per la mà de l’Estat). Com les províncies de l’Imperi beneficiades per la Pax governada des de Roma. Fora de la província només hi ha la tenebra. Davant d’això, el discurs del sobiranisme és que Catalunya ni és feliç ni vol ser província. No és feliç econòmicament (infraestructures, finançament, dèficit fiscal) i la felicitat no es mesura només en l’economia, també en la llengua, la cohesió social, o el respecte. I, sobretot, no vol ser província. Això ve de lluny. Ho va deixar escrit Espriu a La pell de brau : “Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures”. Ser lliure vol dir no ser província. Ni tan sols província feliç, i encara menys infeliç. Ser lliure vol dir governar-se però sobretot poder decidir el propi futur. I, llavors, lliurement, es pot decidir separar-se, continuar junts o mig i mig, segons la felicitat que t’ofereixi cada opció, després d’haver-les pogut discutir en llibertat. Junts o separats, deixar de ser província.