Per això empipa que s’invoqui ara, posem per cas, per impedir la investigació dels crims del franquisme. O per protegir-la contra el procés català. La Transició era un pacte entre gent espantada. Perquè hi havia la memòria viva d’una guerra que no s’havia acabat l’any 39, sinó el 75, i perquè Franco havia mort al llit. Els franquistes tenien tots els ressorts de l’Estat, però sabien -els llestos- que el temps i el món els anava en contra. L’antifranquisme era feble i temia en tot moment la involució a cop de sabre. La Transició era un alto el foc: anem cap a la democràcia, però no jutgem el passat. Però hi havia alguns implícits que no es van complir. Als franquistes no els passaria res, però havien d’anar abandonant el volant. No es van conformar amb la impunitat i van voler marcar els límits. Per exemple, en la qüestió nacional: a partir d’un cert moment es va dir que fins aquí i prou. La Transició frena i fa marxa enrere. El pacte no es compleix. Els que s’havien d’apartar decideixen quedar-se, sovint a l’ombra, i dir fins on es pot arribar i què no es toca. I aquest moment coincideix força amb el 23 de febrer del 81, quan va haver-hi un cop d’estat, figura que frustrat, potser més triomfant del que diem.
