Però enmig de la crisi econòmica, el procés sobiranista ha ofert a les capes mitjanes catalanes -que s’hi han abocat d’una manera majoritària- un projecte engrescador i transformador que ha servit per donar una sortida positiva i constructiva al seu desig de canvi. A tot Europa les classes mitjanes estan irritades, perquè pensen que han carregat desproporcionadament amb els costos de la crisi. Aquesta irritació busca sortides. En alguns països el malestar de les capes mitjanes ha fet créixer partits euroescèptics, xenòfobs o partidaris del tancament autoritari. En altres, aquestes mateixes classes irritades han apostat per formes d’indignació que en alguns casos han fet ressuscitar un llenguatge d’extrema esquerra que la caiguda del Mur havia desat a l’armari. Molt sovint, l’absència d’un projecte en positiu, d’un horitzó esperançador per construir, ha dut a expressar aquest malestar en termes estrictament reactius, a la contra, amb poques propostes o poc viables. Diria que és el cas espanyol. A Catalunya, el procés sobiranista té una virtut per damunt de tot: la seva capacitat d’il·lusionar. I per fer-ho d’una manera radicalment democràtica i pacífica. Per això aquest diumenge ha d’anar bé. I hi anirà.
