S’ha llevat a les 5 del matí. Ha treballat dues hores des de casa, s’ha begut els primers tres cafès (dels massa que cauran al llarg del dia) i s’ha oblidat d’esmorzar. Està assegut parlant per telèfon quan el descobreixo: gest seriós, tracte amable. Ni distant, ni proper: correcte. No s’incomoda davant la càmera. Ni per haver de pujar al sofà. Ni per fer canviar gent de taula. Ni per les mirades que desperta. Impassible, endavant, el que faci falta. Cafè amb llet, català bonic. Aquí comença la crònica enrere d’una entrevista que s’acaba amb una pregunta i una resposta que podrien marcar el principi d’una altra conversa: Quants anys té la teva filla? Set; exactament els anys que fa que em vaig separar -bé, divorciar- de la meva dona. He fet de pare des dels zero anys sol.
11.55 = CANVI III. Ulls desperts, inquiets, a la caça d’una nova aventura. Som al Velódromo i la seva pròxima reunió s’acosta: A vegades em penso que em puc teletransportar; no programo el temps que necessito entre reunió i reunió. Ens acomiadem i quan marxa escric en tinta vermella: Pipa / Ambició / Hedonisme / Respecte / Catalunya / Caos / Ordre / Cobranding / Pesca. Acabem parlant de fracàs i lliçons apreses; de caps de setmana que han d’arribar i racons gastronòmics per descobrir. De nous projectes i canvis de cicle: Has deixat la direcció general de Moritz, què tens ara que no tenies abans? La llibertat d’arrencar qualsevol projecte que vulgui: cada dia tinc una idea nova de negoci. Quantes en fas realitat? Una de cada mil. Però tenir la llibertat de poder-ho fer, és el que he guanyat. Necessites el canvi? Sí, i el provoco. A tots els nivells? Sí. El canvi és sa: canvio de cotxe, de dona, de pis, de feina, de hobbies : la vida són etapes. ¿La teva única constant és el canvi? Sí: quan entro en una dinàmica d’estabilitat i rutina, començo a trontollar.
11.13 = CANVI II. El coaching marquetinià i un nou projecte editorial marquen aquesta nova etapa. Amb prudència, fins aquí, sense descobrir-ne gaires detalls. A l’expectativa d’un projecte que apunta a ser local i universal, parlem d’una de les seves últimes aventures: el llibre Catalonia, next brand in Europe. ¿Es pot entendre un país com una marca? No per fer màrqueting, però sí per subratllar-ne el valor: l’única manera que Catalunya surti de la crisi com a país és aportant valor, des de l’últim treballador de l’última línia de fabricació fins a l’últim directiu de l’última multinacional. Quins són els de Catalunya? El valor cultural, l’històric i l’storytelling de marca europea. ¿No estem més en una era de ciutats que de països? Sí. Barcelona té una notorietat i un significat absolut al món; Catalunya és una marca fluixa a nivell internacional. Què passa? Que ha estat subordinada a la marca Espanya; a mesura que Barcelona sigui la capital d’un país que es diu Catalunya agafarà força. Cobranding? Sí: es tracta de xuclar els valors d’una marca a la qual va associada; el missatge és fàcil: Catalonia, the land of Barcelona.
10.45 = CANVI I. Arribem al principi d’una entrevista que camina sola i que avança amb ritme i seguretat. Sobre el paper, tenim força. Què ens falta? Ens falta valentia. Ens hem de posicionar? Sí. I posicionar-se és renunciar: quan et posiciones al sud vol dir que no ets al nord, i quan et posiciones a l’est vol dir que no ets a l’oest. ¿Nosaltres ho volem tot? Nosaltres tenim tendència a voler ser al punt mitjà de tot, al punt d’intersecció, i això no és una estratègia adequada. Què hem de fer? Mullar-nos. I oblidar-nos del passat.
