Avui particivotem. Què suposa, això? En quin punt de la transició democràtica i nacional som? Si afinem el paral·lelisme amb la Transició, podríem dir que el que aleshores va significar la mort de Franco avui encara no ha passat. Com el 1975, estem vivint els moments de més excitació i esperança, de més implicació popular. Sé d’algunes cases on, quan va morir el dictador, es van destapar ampolles de cava. Els mesos d’abans de la mort de l’infaust general i els immediatament posteriors van ser d’una activitat frenètica, d’una gran emoció, d’algunes ports i de moltes esperances. Van ser els millors moments de la unitat antifranquista -Assemblea de Catalunya- i de l’eufòria per la recuperació de la democràcia -retorn de Tarradellas-. Tot era possible. Les picabaralles partidistes i personalistes, que hi eren, quedaven encara en un segon pla, engolides per la il·lusió general.
Doncs bé: ara estem en aquest punt. Estem en el moment, encara, de la unitat pel dret a decidir i de la il·lusió pel país nou que s’albira. I, davant d’això, el primer consell és: gaudim-ne, aprofitem-ho, perquè després ja vindran les inevitables divisions, els càlculs partidistes i algunes rebaixes. Però atenció, perquè encara no s’ha produït el fet comparable a la mort de Franco. La semidesobediència d’avui és un decisiu pas endavant. No és, però, el punt d’inflexió, el trencament. Franco encara no ha mort (en la mentalitat d’alguns sectors espanyols sembla com si el franquisme sociològic seguís viu, però ara no parlo d’això). De fet, aquest cop no podem esperar cap fet biològic. Aquesta vegada el fet, el salt, l’hem de fer possible nosaltres: i per molts canvis que s’albirin en el cos electoral espanyol (l’espectacular fet demoscòpic de Podem), no ens podem permetre anar-hi a remolc.
Els quatre anys transcorreguts des del 2010, quan amb la sentència de l’Estatut i la immediata reacció ciutadana es pot dir que comença el procés (potser hauríem de començar a posar Procés en majúscula, igual com posem Transició en majúscula si ens referim a la del 1975), han estat trepidants, d’una intensitat creixent. Com si naixessin d’una força molt profunda. Esclar: en aquests anys ha cristal·litzat un malestar que ve de lluny, de molt més lluny del que molts es pensen. ¿Tres dècades d’autonomia insatisfactòria? ¿Un segle i mig de catalanisme polític frustrat? ¿Tres-cents anys de la derrota davant Felip V?
Sí, tot això... i més. El desencaix econòmic, cultural i legal de Catalunya dins una unitat política peninsular ve d’antic. Només cal recordar el que va patir el Principat durant la monarquia dels Àustries, que va culminar amb la Guerra dels Segadors del 1640. De fet, aquell esclat ja venia de lluny, d’una Generalitat i un Consell de Cent barceloní que acumulaven gairebé un segle afrontant les ingerències reials a través dels virreis i l’Audiència, enmig de permanents conflictes constitucionals -xocs de legitimitat i de governança- i desafiaments legals mutus. O sigui, que Franco no ha mort i, ben mirat, potser tampoc el duc d’Olivares.
En fi, ara tornem a estar en una cruïlla, com tantes altres en la nostra història. Periòdicament aquest país diu que ja n’hi ha prou, reclama la legitimitat última per a la seva gent, s’uneix i s’il·lusiona. Sempre hi tornem. Tornem a tenir unes institucions que no poden més, desesperades per la crisi però fortes perquè noten l’escalf popular al carrer, expressat de manera cívica, pacífica. Aquest cop no hi haurà cap esclat d’ira. No hi haurà, tampoc, cap fet biològic. I no hi ha d’haver derrotats, ni dins ni fora. Hi haurà successius esclats d’afirmació democràtica, pas a pas, vot a vot, pacientment, persistentment. I després d’aquest 9-N en vindrà un altre i serà, sí, com si morís Franco.
