Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Brams que arriben al cel

Hem pogut sentir repetidament com una de les mares que van interposar el recurs contra la immersió lingüística establia comparacions, en fer la valoració de la sentència del TSJC, entre la situació actual dels castellanoparlants a Catalunya i la dels negres als EUA durant la primera meitat del segle XX. Se sentia Rosa Parks, la senyora. Tothom sap que, a la Catalunya d'avui, a la gent que parla castellà se l'obliga a fer cues a part als supermercats, a cedir el seu seient al bus i a caminar per la calçada, a fi de deixar la vorera lliure als catalanoparlants hegemònics i prepotents. I és sabut que tampoc tenen dret a vot, la qual cosa explica les majories de pèrfides forces polítiques catalanistes que es configuren al Parlament.

La comparació és tan absurda, ridícula i ofensiva (ofensiva per als ciutadans de Catalunya, parlin la llengua que parlin, i per als negres americans que en el seu dia van haver de lluitar pels seus drets) que no valdria la pena ni fer-ne esment, si no fos perquè, cada vegada que algú amolla una botillada d'aquest calibre, immediatament obté un ressò enorme en els altaveus i els fòrums més diversos. Aleshores, la collonada vergonyant (en el sentit que causa vergonya aliena i n'hauria de causar encara més a qui la profereix) obté carta de naturalesa com a matèria digna de ser sotmesa al debat públic.

El fenomen no se l'ha inventat aquesta senyora a qui li sembla veure en Francisco Caja una mena de reencarnació de Martin Luther King, sinó que és cada dia més freqüent i estès. Pel que es veu hem perdut completament el respecte per les paraules i per la història, i això fa que, en cada ocasió que algú considera que els seus drets són vulnerats, apareguin portaveus abrandats i altament inflamables comparant el greuge que suposadament pateixen amb el dels col·lectius que han sofert les persecucions més acarnissades, i per descomptat establint un paral·lelisme instantani entre els seus adversaris i els pitjors criminals de tots els temps. El problema és que, gairebé sempre, aquestes suposades vulneracions de drets no tenen altre fonament que la incomoditat que senten algunes persones en constatar que en aquest món no poden fer el que els dóna la gana.

D'aquesta manera, qui més qui menys es veu amb cor de comparar-se amb els negres de l'oncle Tom, amb els jueus del gueto de Varsòvia, amb els armenis a Turquia o amb els esclaus de l'antic Egipte, i paraules tan gruixudes com feixista i nazi es fan servir amb una frivolitat escruixidora. Per a aquesta mena de detritus retòrics antigament el català tenia aquella dita que sentenciava que brams d'ase no arriben al cel. Però això ja no és així, sinó que ens trobem en la situació exactament contrària: com més fort brama l'ase, més es fa sentir dins el cel mediàtic actual. En benefici de la sanitat mental col·lectiva, ¿no fóra necessari que comencéssim per abstenir-nos de reproduir i analitzar, com si fossin paraula revelada, les ocurrències del primer indocumentat que agafa un micro?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT