Publicitat
Publicitat

Constantino Romero i Muriel Casals

Són dues persones que en principi no tenen res a veure. Però ahir es va creuar la trista notícia de la mort de l'un i unes gojoses declaracions de l'altra al 3/24. A Constantino Romero no el vaig conèixer mai en persona (m'hauria agradat), tot i que evidentment la seva veu inoblidable, que va fer parlar en català i en castellà algunes de les icones del cinema mundial dels últims trenta anys, constitueix una de les fites de la cultura popular de dues o tres generacions, entre les quals la d'un servidor. A Muriel Casals sí que tinc el gust de conèixer-la, i admiro d'ella, particularment, la tenacitat, la lleialtat i la inesgotable capacitat de feina al servei d'unes idees que, és ociós dir-ho, són també les meves. I que es poden resumir així: l'assoliment del ple respecte que de fa molts anys se li deu a la llengua i la cultura catalanes, i a Catalunya com a realitat social i nacional. No crec que en això puguem estar més d'acord.

Tinc, però, un punt de discrepància amb Muriel Casals que alguna vegada hem tingut ocasió de comentar de viva veu, i al qual ahir ella va fer referència: el del marc legal que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent. Servidor pensa que el castellà hi hauria de ser cooficial; Muriel Casals (i, pel que sembla, molta altra gent dins el catalanisme) pensa que no. L'argument que va donar ahir la presidenta d'Òmnium per justificar la seva postura va ser aquest: "Dues llengües oficials en un mateix país és una mica estrany. Això no passa, al món".

Això no tan sols passa al món, sinó que passa en països ben propers a la nostra realitat i, de vegades, en circumstàncies fins i tot més complexes que la nostra. Voldria pensar que no ens hem passat dècades reclamant per al català un marc legal tan respectuós amb la diversitat lingüística com els que trobem a Suïssa, al Quebec, a Bèlgica o als països escandinaus (ahir ho recordava molt oportunament el lector Bruixet, de Badalona) perquè, quan arribi el dia que Catalunya pugui establir el seu propi marc jurídic sobre les llengües, hàgim de copiar el pitjor model que coneixem, que és el que estableix la Constitució espanyola i tota la funesta legislació que se'n deriva, fins a arribar a episodis grotescos com el del LAPAO. Voldria pensar que no ens hi posàvem amb afany de revenja. I voldria pensar que, si no la justícia poètica, almenys la mera noció de la intel·ligència sociopolítica ens hauria d'assistir. Torno a preguntar-ho: en un país en què més del cinquanta per cent de la població té el castellà com a llengua mare, què volem, que el partit espanyolista de torn guanyi les primeres eleccions després de la proclamació de la independència? O que sigui la segona força?

I una altra pregunta: com li explicaríem a Constantino Romero, que era nascut a Albacete però que va fer més per al català, com a locutor, actor i doblador, que molts suposats patriotes que només saben plorar i remugar, que ell no tenia cabuda en una Catalunya lliure? Suposo que ens diria: sayonara, baby .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT