Publicitat
Publicitat

Dietari d'estiu

Bé, finalment ha arribat l'estiu. Fa calor, el sol llueix poderós enmig del blau, que encara les calitges de l'estiu no s'han decidit a aparèixer. El mar està tranquil, l'aigua és freda, que és el que és agradable. Tot i que hi ha dies que ens visiten algunes meduses, banyar-se és una delícia. És la sensació de la fruita fresca, nova, amb els seus sabors oblidats de l'estiu anterior. A l'aigua, el cos s'hi esplaia, d'alguna manera se sent retornar a un paradís primigeni, se sent retrocedir a estats anteriors de l'evolució, a estones és tauró, a estones cap-roig, a estones cinta, rosada i ondulant. Això durarà poc, els paradisos són fugaços, però mentrestant aprofito aquesta rara felicitat del cos.

A la tarda llegeixo. Estic llegint Péguy, perdonin-me, aquest gran poeta i pensador francès que va morir a la primera Guerra Mundial. I els demano perdó perquè Péguy va ser catòlic, monàrquic, socialista i dreyfusista. I això no es porta. Socialista dels debò, dels d'abans, creient en la mística socialista més que en la burocràcia dels partits. Llegeixo un assaig preciós que es titula Victor-Marie, comte Hugo . És un estudi sobre el gran poeta francès, però, com sempre fa Péguy, els seus estudis parlen de tot. Péguy és un grafòman i s'estén pàgines i pàgines sobre qualsevol cosa. Péguy és el rei de l' excursus . I sovint és en aquestes marrades, en aquestes desviacions, quan és més incisiu, quan és més profund i interessant. Ahir a la tarda, en un altre assaig, Note conjointe sur M. Descartes , vaig trobar un parell de frases realment interessants: Une âme morte est une âme trop bourrée a son passé [Una ànima morta és una ànima massa inclinada al seu passat]. I Une âme morte est une âme où il y a le plus de matière (spirituelle) consacrée a sa mémoire [Una ànima morta és una ànima on hi ha la major part de matèria (espiritual) consagrada a la seva memòria]. He apuntat les dues frases a la meva llibreta. I mentre rego el bambú, el llessamí, l'hibiscus, l'hortènsia i la gardènia, penso que si apliquem aquestes dues frases, que de fet són la mateixa, al nostre estimat país, tindrem la causa de gairebé tots els seus mals. Catalunya està massa inclinada al seu passat. Catalunya està massa consagrada a la seva memòria. I recordo que Ricoeur deia que un excés de memòria pot ser més perjudicial que un excés d'oblit.

Crec que l'Any Espriu és un d'aquests casos d'un excés de memòria. Crec que aquestes celebracions del centenari de 1714 que es faran són un altre cas d'excés de memòria. Crec que aquest concert de l'altre dia, amb la seva mirada nostàlgica a un concert de 1985 i més un homenatge a Lluís Llach (el passat) que no pas un concert per la llibertat (el futur), va ser un altre símptoma d'un excés de memòria en el teixit espiritual del país. Catalunya té l'ànima morta. O gairebé.

Ara veig que un cuc maleït s'ha ensenyorit dels meus clavellets moros. Ha rosegat les fulles de sota de tota la mata. El busco però no el veig. Cuc maleït, li dic, si t'atrapo no hi haurà misericòrdia. ¿Quin és el cuc maleït que rosega l'ànima del nostre país? L'altre dia vaig anotar una altra frase de Péguy. Pertany a un assaig titulat Notre jeunesse i diu: La misère, le seul incurable des maux . [La misèria, l'únic mal incurable.] Penso que el cuc maleït que ens rosega l'ànima és la misèria. La misèria moral, sobretot. La mediocritat, l'esperit de capelleta, el vol gallinaci, que deia Josep Pla. La ceguesa davant de l'autèntic talent. La por de sentir anomenar les coses pel seu nom.

Un cop he regat els testos, m'arribo al mercat a comprar una mica de peix. La Sara té un rogers meravellosos, grossos, vermells, d'aquells de roca, tan gustosos. Els faré al forn, amb un llit d'albergínia. El gust tan personal del roger, inconfusible, un pèl amarg, que bé que lliga (els cursis diuen que fa un bon maridatge) amb l'àcid i eteri de l'albergínia. Torno a la felicitat carnal del matí, al bany lustral i gèlid de l'aigua salada i transparent. Pel que fa als plaers gastronòmics, diguem-ho així, l'estiu és una època meravellosa. Les fruites abundants, de sabors tan diversos, les hortalisses, els carbassons dolcíssims, les mongetes tendres, els pebrots sumptuosos, les tomates, aquest any tan tocatardanes. Assaborir tot aquest bé de Déu, amb la consciència agraïda, és un antídot segur de la misèria moral. Estem fets de sensacions i, en aquesta madeixa tan sovint embullada, hi nien les idees, els afectes, el rebuig i la culpa: l'ànima. Que no se'ns mori.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT