Publicitat
Publicitat

Enarborem-la ben amunt

Hi havia motius per sospitar-ho, però ara ens ho corrobora amb tots els ets i uts un llibre del musicòleg Jaume Ayats que surt publicat aquesta mateixa setmana: l'himne nacional de Catalunya, Els segadors , té el seu origen en una cançó eròtica, per no dir marranota. Com aquelles cançons del rock dels setanta, que si s'escoltaven a l'inrevés resultava que eren invocacions satàniques, l'himne de Catalunya pren la melodia d'una cançó del segle XVII titulada Els tres segadors i la dama , que feia apologia de la destresa d'uns joves camperols en el maneig de la falç i de com complaïa a una certa mestressa la potència i la ufanor que hi posaven. La veritat és que, després de saber que en la lletra original es cantava "cop d'ous i botifarra", allò de "Catalunya triomfant / tornarà a ser rica i plena" adquireix de sobte un sentit complet. I ara per fi entenem també, en tot el seu abast, tanta insistència a esmolar ben bé les eines.

El llibre del professor Jaume Ayats es titula, precisament, Els segadors. De cançó eròtica a himne nacional , i des d'aquí li desitgem que sigui tot un èxit. De tota manera, també gosem animar l'autor a continuar la seva investigació amb altres cançons patriòtiques catalanes. Quina mena de missatge s'amaga encriptat, per exemple, en aquesta estrofa d' El cant de la senyera , que molts patriotes consideren el veritable himne de Catalunya? "Au, companys, enarborem-la / en senyal de germandat! / Au, germans, al vent desfem-la / en senyal de llibertat! / Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat!" No deu ser que El cant de la senyera oculta -sense gaire dissimulació, tot sigui dit- un cant a la trempera? Per si l'estrofa anterior no fos prou sospitosa, al final n'hi ha una altra que diu: "I et durem arreu enlaire, / et durem i tu ens duràs: / voleiant al grat de l'aire, / el camí assenyalaràs". Tota una exaltació de la virilitat, gairebé tan rotunda i galana com la que ofereix un altre himne més recent, L'estaca de Lluís Llach, en una de les seves estrofes més corprenedores: "Però, Siset, fa molt temps ja, / les mans se'm van escorxant, / i quan la força se me'n va / ella és més ampla i més gran". La mare del Tano: una estaca que no fa més que créixer com més la grapegen (fins a escorxar-s'hi les mans, glups), sens dubte és una estaca de molta consideració. I només podia ser catalana, per descomptat.

Tenim davant nostre un camp d'estudi apassionant: i si la misteriosa muixeranga valenciana no fa referència, com se sol creure, a una comparsa de carrer sinó a alguna altra mena de celebració més impúdica? (Del tipus: "Xiqueta, no et toques la muixeranga"). Els mallorquins, d'altra banda, hauríem de fer un pensament i deixar de cantar La Balenguera (que al cap i a la fi només parla d'una anciana que es dedica al tèxtil) per tornar als nostres himnes més ancestrals, com ara "Un temps, per una pesseta / podies menjar fideus. / Al·lota, si no t'ajeus / t'ho hauré de fer de dreta". En fi, visca la terra lliure. I contenta, posats a demanar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT