A crits, fent-se l’ofès, renyant els diputats com si fossin criatures, Jordi Pujol va posar el punt final definitiu a la seva biografia política deixant com a record una patètica caricatura de si mateix. Tenia, en la seva compareixença al Parlament, una oportunitat de restaurar la seva imatge donant explicacions. Però ell ja és en un altre nivell: manen els advocats. Primer va llegir un conte de fades del pujolisme, en què va apel·lar al pare que havia pujat del no-res, a les peripècies del negoci del cotó en el franquisme, al projecte de fer país que el va acompanyar com una segona naturalesa, a la debilitat de Florenci per la seva jove, i a les pors per fer política en temps difícils, per explicar la confusa història dels diners i de l’herència, ara convertida en deixa. I en el torn de rèplica es va deixar anar. Li havien fet un rosari de preguntes i tenia la consigna de no contestar-ne cap. Es va fer l’ofès i va començar a cridar. Algunes ànimes bones diran que va perdre els papers. Era una actuació calculada, que probablement pretenia despertar, almenys en les ments més fidels, el vell record del president-guia predicant el que convé i el que no.
Sense adonar-se’n, Pujol havia construït un autoretrat sagnant. El contrast entre les seves famoses admonicions i consells, des de la tribuna del Parlament, quan encara tenia autoritat política i moral, i l’exabrupte rabiós de divendres era tan gran que el que va emergir fou l’enorme forat a la seva reputació que es va obrir el 25 de juliol. Desconcertats per un engany de més de trenta anys, uns parlen de cinisme i altres hi voldrien veure alguna forma de psicopatologia per poder ser comprensius. Divendres, Pujol hi va afegir la indignitat.
Entre el país i la seva família, l’expresident ha escollit la seva família. I ha preferit protegir els seus de la justícia abans que salvar la seva dignitat. Però no calia portar-ho a l’extrem d’utilitzar el Parlament per a un exercici histriònic que deixa un dubte: ¿Pujol està definitivament fora de la realitat, o la seva trajectòria pública ha estat l’encarnació del deliri d’una personalitat dual, i no ens n’hem n’adonat fins ara? Trist final.
