Informalistes de moda
Recomano una exposició. Vilacasas a la Fundació Vila Casas. No és cap joc de paraules (tan sols és una casualitat de cognoms que estimularia, això sí, l'enginy d'en Màrius Serra). A l'Espai Volart, a tocar d'Urquinaona, en un dels magnífics edificis que el farmacèutic col·leccionista d'art contemporani té a Catalunya, s'exposa ara una retrospectiva de Joan Vilacasas. Segurament no hi ha cap altre pintor català que hagi merescut un poema de Pere Quart i un altre de Salvador Espriu. Joan Vilacasas, geni geniüt, rebec i sarcàstic, potser per alguns serà conegut com a novel·lista, o com a guionista de divertits monòlegs de Joan Capri, o com a dramaturg d'èxits com Mercè dels uns, Mercè dels altres, però el polifacètic Vilacasas és, per damunt de tot, un dels nostres pintors abstractes més cotitzats de la segona meitat del segle XX. Per la seva manera de ser, de dir les coses a la cara, sense embuts, en un submón d'interessos, grups i capelletes dels quals no volia formar part, segurament aquí se li va fer el buit, en els mitjans de comunicació i en cercles artístics. Mai no va voler fer la gara-gara ni als crítics ni a les patums. Això explica que ell, que des que va tornar de París no es va moure de Consell de Cent fins a la seva mort el 2007, sigui molt més conegut i valorat a l'estranger, bàsicament a Alemanya i als Estats Units, com a gran pintor informalista. Per això val la pena aprofitar aquesta exposició per gaudir de les seves planimetries i per adonar-se de com madura i evoluciona un artista. Quan a finals dels anys 50 abandona París, també va deixant enrere els paisatges i les persones. I s'ho comença a mirar tot des de lluny. Amb ironia, amb abstracció i amb la precisió del topògraf. "Sense pompa ni noses", com deia Joan Oliver. L'essència d'artista. La vida a vol d'ocell, potser l'única manera de fugir de la realitat estricta.
Una autòpsia falsejada
Com si de resseguir les línies i els traços d'una planimetria de Vilacasas es tractés, Jordi Panyella ha anat estirant el fil, amb paciència d'historiador, sobre la manipulació del sumari del cas Puig Antich. Fruit de les seves investigacions i de moltes entrevistes a personatges que no havien volgut parlar mai, acaba de publicar un volum excel·lent, que fa escruixir i que posa de molt mal humor. Salvador Puig Antich, cas obert és, entre altres coses, el llibre que revela com l'autòpsia del policia Francisco Anguas es va manipular i falsejar, la tarda del 25 de setembre de 1973. El llibre desmunta la tesi que el policia morís, únicament, pels tres trets disparats per Puig Antich i relata, en boca dels metges entrevistats per Panyella, que el cos del policia tenia cinc orificis de bala. Si el simulacre d'autòpsia és esgarrifós, no ho és menys el joc de mans de papers que es va fer en el consell de guerra que, finalment, va dur el jove militant del Moviment Ibèric d'Alliberament a morir al garrot vil.
Si la pel·lícula de Huerga i Arcarazo -amb emotiva banda sonora de Lluís Llach- posava la pell de gallina, aquest llibre és una aportació de primer ordre per revisar la història. De fet, Jordi Panyella -amb qui he tingut la sort de treballar i aprendre- és un dels quatre o cinc periodistes judicials de primera fila que tenim al nostre país, i ja ens va fer una interessantíssima síntesi del cas Palau i les misèries mai explicades de Fèlix Millet. Si aquell era un exercici més en calent, a rajaploma, la revisió de la veritat del cas Puig Antich pot ser un punt d'inflexió. Les germanes Puig Antich, que fa quaranta anys que batallen perquè es reobri la carpeta, potser, ara, amb la valuosa aportació de Panyella, trobaran el filó perquè una jutge argentina pugui dur a terme la investigació de la qual, a les Espanyes, ningú vol sentir a parlar.
