Publicitat
Publicitat

Entre Israel i Palestina no hi ha res més a parlar

Una realitat s'està imposant a les especulacions sobre la represa de les converses entre israelians i palestins: s'acosta inexorablement el moment en què les negociacions se suspendran a tots els efectes i de cara al futur immediat. Potser se seguiran enviant emissaris i explorant idees, però les converses hauran perdut vida, energia o raó de ser.

És cert que el primer ministre Benjamin Netanyahu no s'havia compromès incondicionalment a arribar a un acord de pau amb els palestins, però en assumir el càrrec diversos factors l'empenyien en aquesta direcció. L'inquietaven els Estats Units i les pressions internacionals; l'amoïnava l'opinió pública del seu país; no estava segur de com reaccionarien els palestins davant unes negociacions estancades. S'imaginava que amb idees creatives potser podria influenciar Mahmud Abbas i portar-lo per camins no previstos pel líder palestí. A més, va sentir la crida de la història i es va veure com l'home que per fi aconseguiria el reconeixement i la seguretat per a Israel.

Durant aquests dos últims anys els temors s'han esvaït i la promesa s'ha esfumat. Per a la seva pròpia sorpresa, Netanyahu ha resistit a les exigències dels EUA, ha posat en evidència Obama i se n'ha sortit indemne.

El descontentament dels règims àrabs és real però poc seriós; les seves preocupacions se centren a perpetuar-se en el govern i a frustrar els plans de l'Iran. La combinació d'incursions militars israelianes i mesures de seguretat, més cooperació amb els serveis de seguretat palestins i la fatiga imperant a Cisjordània han fet minvar espectacularment l'amenaça d'una nova revolta o fins i tot d'esclats significatius de violència. L'estancament de les converses de pau no ha encoratjat la unió dels palestins dividits, cosa que posa de manifest que s'estimen més lluitar entre ells que combatre contra Israel. A més, Netanyahu ha d'afrontar molt poca pressió -o gens- d'una opinió pública -per no parlar dels seus votants- totalment desencantada i indiferent al procés de pau. Alguns dels seus temors inicials no s'han arribat a materialitzar mai, altres els ha superat o els ha controlat i amb altres ha après a viure-hi. És possible que en alguns moments encara es vegi com un gran líder, però les perspectives de passar a la història han esdevingut menys probables, mentre que cada vegada són més reals els perills de l'actual política. Les reunions entre Abbas i Netanyahu han tingut l'efecte pervers de distanciar-los encara més. Ara Netanyahu s'adona que a un home de fortes conviccions, les idees noves li rellisquen i que la distància que separa els dos bàndols és molt més ampla de la que havia previst o esperat.

Mentrestant, els socis de la coalició de dretes de Netanyahu s'han despertat i amenacen amb represàlies en cas que es facin moviments diplomàtics propensos al pacte. Caldria que el pacte fos més probable que la crisi política perquè l'al·licient abstracte de la història s'imposés a les servituds concretes del present. Potser en el passat això va ser veritat en algun moment, però ara és gairebé indubtable que no és així.

Fa dos anys Abbas també alimentava una certa esperança. En part era innata, basada en la convicció de tota una vida que, per la força de la raó i la lògica, podria convèncer els israelians de la necessitat d'arribar a un pacte. També havia dipositat moltes esperances en el president Obama i, vistos els precedents, no tenia gaires motius per pensar que un primer ministre de dretes havia de ser necessàriament pitjor que un de centre o un d'esquerres. L'optimisme que pogués tenir no va durar gaire, sinó que va ser substituït per un sentiment més intens d'abatiment. Abbas s'enfrontava a una tasca heroica per a la qual necessitava l'ajut de tothom. No el va rebre pràcticament de ningú. La seva fe en els EUA aviat va començar a defallir, víctima d'una sèrie d'errors tàctics de Washington i de la incapacitat d'Obama de complir promeses.

A més, Abbas es va sentir traït pels règims àrabs, que li van prometre el seu suport i el van deixar plantat a la primera ocasió. En els rengles palestins, al darrere de les negociacions no hi cap pes polític que les impulsi; el que hi ha, com a màxim, és apatia, per no dir el més absolut escepticisme. Com Netanyahu, el president palestí sortia profundament desanimat de les seves reunions, trasbalsat per les exigències del seu homòleg i aclaparat per l'enormitat de l'abisme que separava les seves respectives posicions. Per Abbas, que s'ho ha jugat tot a la carta de les negociacions, aquesta constatació ha estat molt depriment. El seu rebuig de la violència és sincer i no se'l replantejarà. Tanmateix, fins ara no ha començat a acceptar psicològicament les conseqüències d'aquest rebuig, perquè el fracàs de l'estratègia diplomàtica subratlla la manca d'una alternativa viable. El resultat és un sentiment d'impotència encara més agut. A això cal afegir-hi la total dependència dels palestins respecte al suport econòmic i polític dels donants estrangers, una dependència que encara redueix més les possibilitats d'actuar amb autonomia.

Aquesta no seria la primera vegada que les negociacions israelianopalestines arriben a un punt mort. Però en aquest cas hi hauria una diferència: si Netanyahu no aconsegueix pactar, segurament caldrà esperar molt de temps fins que ho pugui fer un altre líder israelià. Ara la major part d'israelians no tindran cap mena de dubte que de moment la pau és inassolible. Un govern més centrista que vingui al darrere haurà de fer front a un panorama més hostil: un tractat signat per la dreta obtindria el suport de tota l'esquerra; i un tractat firmat per l'esquerra mobilitzaria l'oposició de tota la dreta. La desil·lusió de Netanyahu i Abbas no és només una crisi. A menys que hi hagi un canvi inesperat que ho capgiri tot, significarà en molts sentits la fi d'un camí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT