Publicitat
Publicitat

L'imant dels talents

Dimarts a la nit el president Barack Obama va parlar de creixement econòmic i competitivitat en el discurs de l'estat de la Unió. Els dies previs hi havia un interès especial a esbrinar si en parlava de la manera més habitual o amb visió de futur.

El discurs convencional era una opció molt lloable: incrementar les exportacions, reformar l'educació, reajustar els impostos sobre societats per fomentar la competitivitat de les empreses. Però això no és el que el país anhela. El país vol una imatge més precisa d'uns Estats Units pletòrics al llarg del segle XXI. També vol que el president Obama defineixi d'una vegada per totes quina idea té del paper que ha de fer el govern.

Un discurs amb visió de futur podria començar amb el fet que la posició dels Estats Units al món està canviant. Al segle XX, els EUA eren el peix gros. Teníem més diners, més recursos i més mà d'obra especialitzada, i podíem superar els nostres rivals perquè dominàvem tot el procés: hi injectàvem més talent, més inversions i més recursos.

Al segle XXI, els EUA ja no seran el peix gros. El capital humà estarà més dispers. Hi ha haurà una sèrie d'estats rics totalment implicats en l'economia mundial. Per tant, la competitivitat estarà més lligada a la gestió de relacions que no pas a l'acumulació de força. Si volem prosperar, els Estats Units han d'esdevenir l'estat cruïlla on conflueixin i col·laborin els talents de tot el món.

Els pares de classe mitjana de tot el planeta han de voler enviar els seus fills a les universitats nord-americanes. Els més ambiciosos han de tenir el somni de treballar a Hollywood o Silicon Valley. Empresaris d'Israel i Indonèsia han de visitar empreses de capital de risc a San Francisco o els mercats de capital de Nova York. Els enginyers globals han de voler estudiar les tècniques de la indústria del plàstic a Akron i els comerciants han d'aprendre estratègies de construcció de marca i distribució a Bentonville i Park Slope.

En aquest segle, la competència econòmica entre països s'assembla poc a la competència entre exèrcits o equips esportius (amb unitats hermèticament tancades que s'esbatussen o es disputen una cursa). S'assembla més a una competició entre elits universitàries que rivalitzen pel prestigi en una recerca del coneixement organitzada en forma de xarxa. Ja no es diu: "Us esclafarem amb la nostra eficàcia i poder." Més aviat es diu: "Tenim els millors talents i els millors valors; o sigui que, si voleu treure el màxim profit de les vostres possibilitats, us heu d'unir a nosaltres." En aquest nou tipus de competència tot gira entorn del carisma. Es tracta d'aplegar el talent en un lloc (en l'economia de la informació, la geografia és més important que mai perquè som més creatius quan col·laborem cara a cara). Aquesta concentració de talent atreu més talent, i això afavoreix la col·laboració, i això multiplica les habilitats de cadascú, i això atreu més talent, entre altres valors. Dominarà el segle el país que tingui més diversitat de focus creatius.

Si la competència té aquestes característiques, quin paper hi ha de fer el govern? Doncs el govern ha de fer un paper semblant al de l'administració d'una universitat. El rector d'una universitat és nominalment el cap de tota la institució. Viu a l'edifici principal, però tothom sap que, encara que tingui poder, un rector d'universitat treballa entre bambolines.

Els professors, els investigadors, els tutors i els alumnes són l'autèntica columna vertebral de la universitat. Són els que gestionen la substància de les activitats. Els administradors tenen una funció vital, però secundària: creen el context adequat, obtenen fons, contracten personal, s'encarreguen del màrqueting i ajuden els alumnes amb problemes. Però els administradors no poden entendre ni controlar les activitats dels departaments de física o història. Els membres dels poders de decisió de les universitats es limiten a captar talents, establir unes pautes i crear una atmosfera propícia per a l'excel·lència.

El mateix es pot dir d'un govern en una economia de la innovació. Els empresaris, els executius, els treballadors d'una línia de muntatge i els capatassos de magatzem gestionen la substància de l'economia. El govern d'un país intenta promoure uns contextos propicis a l'objectiu de l'excel·lència.

En primer lloc, el govern crea un clima favorable, sigui amb impostos competitius, unes regulacions i una balança fiscal previsibles. Els impostos no tenen per què ser els mínims. Les empreses pagaran més si hi ha altres serveis que serveixin de compensació. Però cal estructurar-ho tot amb vista a promoure la creació de noves empreses.

A més, el govern ha de fer una política activa de concentració de talents. Els governs locals, a diferència dels estatals, ja tenen aquesta mentalitat. Per exemple, Robert Steel, tinent d'alcalde de Nova York, el 16 de desembre del 2010 va pronunciar un discurs excel·lent sobre la construcció d'un centre dedicat a la biociència a Brooklyn i un altre per a l'enginyeria a Staten Island o a Roosevelt Island. El discurs parlava de l'ús de les competències governamentals per crear plataformes que promoguin aquesta necessària excel·lència intel·lectual.

Finalment, el govern s'ha d'esforçar enèrgicament per reduir les desigualtat de capital humà que sorgeixen en una economia de la innovació. Això requereix unes intervencions ràpides i constants perquè tothom tingui la possibilitat de participar-hi.

El president Obama existeix perquè el seu pare va voler estudiar als Estats Units. Obama encarna el nou paper dels Estats Units com a país cruïlla. Ja veurem si és capaç de descriure la pròxima etapa de la seva grandesa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT