L’Alícia Sánchez-Camacho ha dit que “això” de diumenge -això que era una menyspreable botifarrada i que, no se sap com, ha esdevingut un finíssim menú degustació-és “una farsa” i “un fracàs de participació”. Molt fort, Antònia. L’Albert Rivera no s’ha quedat enrere i ha fet una comparació (que cap dels seus votants es mereix) amb les cues de la gent, morta de por i de gana, que aclamava el dictador Franco.
Em sembla entendre la mena de desesperació amb què actuen els univitel·lins representants d’aquests dos partits, per ara minoritaris a Catalunya. És una desesperació que he percebut als bars de nit, quan les colles de solters d’ambdós sexes (no em feu dir singles, sisplau) van a tirar la canya i a esperar que els la tirin. N’hi ha que, tot i no ser els més atractius del local, xarrupen contents la copa, miren, somriuen i, si cal, s’acosten a qui els fa peça. Han fracassat molts cops, no els humilia fracassar un cop més. S’ofereixen alegres i discrets. Són divertits. Els ulls els ballen.
Després hi ha els altres. Els que sempre ho han tingut tot i ara ho han perdut. Què hi fan ells, en aquest bar que no els mereix, quan haurien de ser a casa rebent atencions i aperitius d’un cònjuge que ja és ben lluny? Què hi fan en aquest bar, quan haurien de ser al sofà criant fills i panxa? L’amargor els surt com la suor per les aixelles. I com que l’amargor allunya els altres solters, han de ser molt estridents i barroers perquè algú es fixi en ells. Ensenyen paorosament, innecessàriament, l’escot o els pèls del pit. De seguida que poden, critiquen els altres éssers del bar: aquella, que sembla tan jove, en realitat està operada. Aquell, que té tanta requesta, és molt brut.
Em vindria de gust preguntar als representants d’aquests partits si de veritat, de debò de debò, volen que Catalunya es quedi a Espanya. La resposta me la imagino: “I tant. Que es fotin!”
