Notes per després d'un concert
Aquests dies, endreçant entrevistes de quatre anys als Estats Units, m'he trobat unes declaracions del president Zapatero del 2010, a Toronto, al final d'una cimera del G-20, quan el Tribunal Constitucional estava a punt de pronunciar-se sobre l'Estatut del 2006. Ens hi deia: "Les conseqüències polítiques de la sentència de l'Estatut seran limitades". Profètic.
Era una manera de tranquil·litzar l'opinió pública, confonent desitjos amb realitat, perquè tothom sabia que quan el Constitucional, fortament partiditzat, tombés als despatxos el que la democràcia havia guanyat a les Corts i al carrer seguint els procediments legals previstos, s'acostava un problema. I això que Zapatero i totes les institucions espanyoles estaven advertits. Era quan el president Montilla avisava dels perills de la "desafecció".
La dreta espanyola, que el 1977 va jugar amb intel·ligència la carta política del restabliment de la Generalitat (més d'un any abans que s'aprovés la Constitució) conscient que Catalunya no era una comunitat més, anava ara pels carrers recollint quatre milions de firmes contra un Estatut que no trencava res. La reconquesta de la Moncloa havia de ser una reconquesta nacional. Catalunya era un preu molt llaminer de pagar, perquè sempre dóna més rèdits electorals del que costa. N'hi havia prou disfressant-ho amb un "No hi havia demanda d'Estatut", afirmar que era un invent de Zapatero i del tripartit (encara ho diuen ara), fent l'orella sorda a la insistent majoria de catalans que han expressat repetidament a les urnes que consideraven Espanya un estat plurinacional i reclamaven un finançament d'acord amb les necessitats i l'esforç fiscal dels catalans. Per donar una resposta tan definitiva com fos possible a aquestes qüestions es va fer l'Estatut.
Fins ara, el posat de fer l'orella sorda ha continuat. És el mateix posat de l'endemà de les eleccions de l'any passat o del resultat de les enquestes de les darreres setmanes, reduïdes al titular del mal resultat de CiU com si liquidat Mas s'acabés el problema. No, les conseqüències polítiques no han estat limitades: el mateix passeig de Gràcia que reclamava l'Estatut el 1977, es va convertir, el 2012, en un clam per la independència.
La història ha anat tan de pressa des del 2006 i ha fet un tomb social tan espectacular a favor del referèndum sobre la independència (que és tant com dir que Catalunya ha pres plena consciència d'ella mateixa) que alguns matins, quan repassava els diaris de Catalunya des de Washington, no reconeixia el país d'on vaig marxar el 2009. Tots aquells debats sobre l'encaix i la desafecció semblen avui d'una altra època. Probablement, perquè ho són.
Ara s'acosta l'hora de demanar la consulta, i el posat autosuficient, tant a Madrid com a Brussel·les o Barcelona, ja no és possible. Ara s'acosta l'hora de la pàgina política més delicada de la nostra història contemporània, i la mateixa intel·ligència que demanem als polítics que hauran de negociar-la ens l'hem d'exigir a nosaltres. Cap provocació i molta feina.
