S’obre el teló i, alehop, apareix un líder del PSOE. Es diu Pedro Sánchez, té un mentó pronunciat com els que solen fer-se notar als processos electorals americans (es veu que els socialistes no varen saber trobar una líder femenina, o encara menys, interracial, i ja no diguem un o una líder català) i la seva edat és de 42 anyets. Un líder jove, per tant, que se suposa que ha d’aportar nous missatges i nous continguts en relació al seu antecessor: un dinosaure anomenat Rubalcaba que es va acomiadar del Congrés de Diputats entre aplaudiments dels seus adversaris de tota la vida, que li agraïen que hagués estat capaç d’aguantar el tipus en defensa de l’ statu quo fabricat durant la Transició.
Rubalcaba és qualsevol cosa menys idiota. Cal suposar que veia venir la tempesta que cauria damunt de tot el sistema democràtic espanyol desenvolupat d’ençà dels últims trenta-i-tants anys, i que va preferir arraconar-se i deixar a la intempèrie un successor gairebé imberbe a qui ningú pogués acusar dels excessos comesos per la societat PSOE/PP d’ençà del primer mandat de Felipe González. La sublíder andalusa Susana Díaz va donar el nom clau: Pedro Sánchez, algú equivalent a aquell personatge que va inventar el hula-hoop a la pel·lícula El gran salt, dels germans Coen. En una paraula, el tonto útil i necessari per sortir del pas. Rubalcaba i Díaz la varen encertar: qui s’està cremant en primera línia és el pobre Pedro, mentre l’anterior líder socialista s’arrauleix luxosament al seu palau d’hivern i la virreina Susana Díaz espera temps millors per postular-se. Pedro Sánchez, mentrestant, queda legitimat per aquest procediment que ara estimen tant els partits: unes primàries perfectament arreglades, que varen deixar a la cuneta un Eduardo Madina frustrat i iracund. El lideratge de Pedro Sánchez encara no havia començat i ja havia deixat cadàvers importants en una andana i a l’altra.
Dins la lògica política espanyola desenvolupada del tejerazo ençà, cal pressuposar que el govern d’Espanya és una qüestió bipartidista: ara el PP, ara el PSOE. Doncs bé, Pedro Sánchez és tan dèbil que sembla el primer líder socialista sense opcions a succeir un president del PP, ni que sigui tan inconsistent com Rajoy. Han volgut fer de Sánchez un jove prometedor com Zapatero, però és que fins i tot Zapatero tenia, en el seu moment, molt més a oferir que el pobre Pedro, encara que al final tot fos una gran mentida. Sánchez ja no té marge ni per mentir: ni davant de Catalunya ni davant d’Espanya. Pedro Sánchez, a pesar de la seva joventut biològica, arriba tard i malament, i no pot ni tan sols somiar a ser un líder, perquè té la dura competència de Pablo Iglesias i el seu Podem. El PSOE de Pedro Sánchez, en definitiva, com el PP de Rajoy i Bárcenas, no és més que el cruel testimoni d’un règim que s’enfonsa amb estrèpit i sense glòria. Mal moment per accedir al lideratge, Pedro: a la teva edat, encara eres a temps d’acampar a la Puerta del Sol amb els del 15-M. Poca vista has tingut.
