Sovint sentim dir que el sistema de pensions està en crisi i que serà impossible que la Seguretat Social faci front al seu pagament en un futur més o menys proper. Els càlculs actuarials són molt complicats, i preveure el que passarà en el futur amb un mínim de serietat encara ho és més. Amb aquestes limitacions, la meva pretensió és donar al lector una senzilla i raonable mesura de la dimensió del problema a què ens enfrontem i de les conseqüències que en podem esperar.
Hem de partir del fet que actualment la Seguretat Social espanyola ja està en fals, perquè les pensions i prestacions que està pagant són un 22% superiors a les contribucions que està recaptant. En part, a aquesta diferència s’hi està fent front recorrent a la guardiola que es va acumular entre els anys 2000 i 2011.
Que les cotitzacions arribin a cobrir les pensions depèn, fonamentalment, de la natalitat de fa una generació (quantes persones en edat laboral hi ha en relació a les que estan en edat de jubilació), de la taxa d’atur (quantes de les que haurien d’estar treballant ho estan fent) i de la productivitat (quina relació hi ha entre els salaris dels que treballen i els que tenien els que estan jubilats, perquè els primers determinen la cotització i els segons la pensió).
Pel que fa al primer element, vivim una època molt favorable, perquè el màxim de naixements es va produir l’any 1974, que corresponen a persones que ara tenen 40 anys i que estan, per tant, en plena etapa laboral. Els nostres problemes provenen de la productivitat (que ha augmentat massa lentament) i, sobretot, de l’atur: és absurd pretendre que un país on només treballen tres de cada quatre sigui capaç de fer front a les pensions.
A partir d’ara la demografia jugarà en contra: enguany ja deixaran l’edat laboral 84.000 persones més que les que s’hi incorporen, i d’aquí una dècada aquesta diferència seria de 670.000 persones si l’edat de jubilació s’hagués deixat en els 65 anys. Pot no semblar una xifra alta, però té un efecte doble: redueix el nombre de treballadors potencials i augmenta el dels pensionistes potencials.
Situem-nos ara en l’any 2029, d’aquí 15 anys, que és l’horitzó en el qual l’INE s’atreveix a fer prediccions demogràfiques detallades. Aquell any la relació entre la població en edat laboral i en edat de jubilació (malgrat que la frontera ja no serà 65 sinó 67) haurà passat de 3,6 a 3. Si suposem que la productivitat ha evolucionat com ho ha fet en els últims 20 anys i que l’atur ha baixat al 10%, el dèficit seguirà sent, com ara, del 20%. La guardiola s’haurà exhaurit, i per equilibrar el sistema o bé les pensions hauran de perdre un 20% del seu poder adquisitiu o bé l’edat de jubilació haurà de passar als 70 anys. Aquesta edat pot semblar escandalosa, però és oportú recordar que el primer estudi en profunditat sobre la sostenibilitat del sistema, realitzat per Barea l’any 1995, concloïa precisament que la jubilació s’hauria de retardar fins als 70 a menys que es prenguessin mesures. Les mesures es van prendre en el Pacte de Toledo, però, com hem pogut veure, tornem a ser on érem.
Així doncs, el problema de les pensions no és sinó una manifestació més del model productiu de llocs de treball poc qualificats i mal remunerats que vam adoptar un cop va acabar la reconversió industrial dels vuitanta. Sense una reorientació a un model més productiu, el sistema de pensions només serà sostenible endarrerint l’edat de jubilació.
Es diu que la posició dels pensionistes catalans seria més favorable en una Catalunya independent que dins del sistema espanyol. En canvi, la ministra Báñez ens adverteix que Catalunya no podria fer front a les prestacions perquè ara mateix superen les contribucions que s’hi recapten. Totes dues coses són certes. El sistema està ara en dèficit a Catalunya, però aquest dèficit és la meitat de gran que en el conjunt espanyol: del 10%. La raó fonamental és que la taxa d’atur és més baixa a Catalunya (la taxa d’activitat també és una mica més alta, però molt poc). Com que el problema és la meitat de gran, no ens sorprèn que uns supòsits paral·lels als que hem fet abans portin a la conclusió que l’any 2029 caldria aplicar solucions la meitat d’enèrgiques: o bé una reducció de les pensions del 10%, o bé allargar l’edat de jubilació fins als 68 anys i mig. És a dir, la posició de partida d’una Catalunya independent és millor que la d’una que resti dins d’Espanya, però els beneficis de la independència no són prou grans per obviar la necessitat de construir un país més ben governat (que faci, per exemple, que les inversions públiques siguin més sensates). No és una conclusió diferent de la que s’obté analitzant les nostres perspectives econòmiques des d’altres punts de vista.
