Amàlia Arce: “És molt més difícil fer de mare que de pediatra”

Quan és a la consulta, Amàlia Arce (Barcelona, 1974) vetlla per la salut dels infants i ajuda els pares a fer-los créixer. I quan arriba a casa la Laia (10 anys) i la Irene (7) l’esperen perquè passi de la teoria a la pràctica. Fa cinc anys que escriu de la seva experiència al blog Diario de una mamá pediatra, del qual ara n’ha publicat un llibre (editorial Grijalbo). Combinant anècdotes amb coneixements mèdics aconsegueix més de 180.000 visites cada mes.

Ja sabem que els nens neixen sense manual d’instruccions. ¿Ho ha notat més com a pediatra o com a mare?

Com a mare és molt més difícil. És una feina de 24 hores al dia els 7 dies de la setmana. Coses que aprenc en el meu dia a dia com a pediatra no les he pogut aplicar a casa, i d’altres sí que m’han anat bé.

Ara es publiquen molts llibres i manuals. Realment són tan necessaris? Les nostres mares no en tenien.

Potser em tiro pedres a la teulada, però crec que no. Al final, molts cops guiant-te pel sentit comú i pel que s’ha fet sempre es pot fer. Però estem en la societat de la informació i la gent vol saber i llegir. No és que la criança sigui fàcil, sinó que potser la compliquem una mica. Ara, llegir per fer-se una visió de conjunt no està malament.

Els pares van massa al pediatre?

Necessiten aquesta companyia que els donem, i ho entenc. L’experiència de la maternitat ha canviat, les expectatives són més àmplies i ha canviat el que busquen del professional que atén el fill.

¿El canvi té a veure amb la introducció de la dona al món laboral?

Sí, quan les dones surten de l’ambient domèstic es passa de conviure amb diferents generacions a una família nuclear i amb unes polítiques econòmiques i socials que no faciliten la criança.

Les mares se senten culpables?

La culpa és la gran companya de les mares del segle XXI. No hi ha dia que me’n vagi a dormir i no em senti culpable, primer per la lactància i després per les hores fora de casa o perquè no pots arribar a tot. En això els pares són més pragmàtics, ho porten millor posant una distància que no és dolenta en segons quines condicions.

Quines consultes són les que els pares fan més freqüentment?

Sobre el son i l’alimentació i, quan són més grans, temes de conducta i d’hàbits. Si parlem d’urgències, doncs la febre és la número u. De vegades et trobes amb preguntes surrealistes o dilemes difícils. L’altre dia una mare em demanava una dieta vegetariana per a un nen prematur, i algun cop pregunten si van de vacances a la platja o a la muntanya, o si li poden donar al nen galetes de xocolata. Decisions de la vida quotidiana que et plantegen, de manera que de vegades et trobes fent de jutge

A la consulta vénen més les mares?

Les mares guanyen per majoria absoluta malgrat que els pares cada cop s’hi impliquen més. Ells vénen sobretot a les urgències o en hores vespertines.

Què pensa dels moviments a l’entorn de la lactància i la criança natural?

La criança natural té ítems que són molt recomanables i responen al sentit comú. El problema és treure-ho de context. Hem d’assumir on vivim i les possibilitats que tenim. L’OMS fixa que la lactància materna exclusiva ha de ser de sis mesos, però les dones treballem i els horaris laborals són els que són, i no és fàcil. S’ha d’intentar viure amb tranquil·litat. El que és important és que la dona pugui escollir i ho faci convençuda.

S’han radicalitzat massa?

Al carrer crec que no. Al final sembla que porti una vida paral·lela: la d’internet -on sembla que hi hagi dos bàndols- i la de la consulta -on el format segueix sent molt tradicional-. Crec que la gent encara veu el metge com una autoritat.

A l’hora de dormir, deixar plorar o no?

Recomano que cadascú faci el que cregui. A les mares sobretot els dic que hi impliquin els pares, perquè de vegades fan un binomi amb el nen tan estret que deixa fora tothom i s’arriben a trencar moltes parelles. Que cadascú faci el que vulgui, però que se sigui conseqüent. Si decideixes que el nen dormi amb tu, en algun moment ho hauràs de tallar. De vegades som més capritxosos i poc coherents els pares que els nens.

Xumet sí o no?

En anglès es diu pacifier, el pacificador, i per algun motiu deu ser. És el paradigma del que passa amb la criança. El xumet pot tenir el seu espai i no s’ha de demonitzar, però també hi ha un moment en què sobra, i aquest moment molts cops no arriba mai. A les consultes ens trobem els dos extrems.

¿S’està mai preparat per ser pares?

És una decisió interior. Ara, si s’espera el moment perfecte, potser no arriba.