L'11 de juny del 1963 no és una data gaire reconeguda actualment, però pot ser que sigui el dia més important de la història dels drets civils. Aquell matí el governador George Wallace, en un intent de bloquejar la integració a la Universitat d'Alabama, va fer la seva inútil Parada a la Porta de l'Escola [per bloquejar l'entrada i per tant la inscripció a dos estudiants negres en un intent simbòlic d'aturar la reversió de la segregació racial a les escoles]. Aquell vespre, líders de l'Associació Nacional pel Progrés de les Persones de Color van tenir amb Louise Day Hicks, directora del Comitè Escolar de Boston, la primera confrontació pública sobre segregació de facto a l'escola pública, i van començar així una lluita que es tornaria espectacularment violenta als primers anys setanta. I just després de la mitjanit, a Jackson (Mississipí), un segregacionista blanc va assassinar Medgar Evers, líder del moviment pels drets civils.
Però el més important del dia va ser [...] un discurs del president Kennedy organitzat de manera precipitada al vespre. [...] El president va sorprendre el seu personal demanant el directe per a les 20 h a les tres principals cadenes de televisió. [...]
Els líders negres l'havien criticat per la seva tebior en relació als drets civils, i ningú sabia què esperar quan les càmeres van començar a filmar. Kennedy va començar anunciant que la Guàrdia Nacional havia inscrit pacíficament dos estudiants negres a la Universitat d'Alabama mentre George Wallace cridava objeccions racistes. Però de seguida va conduir el discurs cap a una apel·lació a la unitat nacional en un tema que, per primera vegada, va qualificar com "una qüestió moral". Avui parlar dels drets civils en termes universals sembla obvi però en aquell moment molts americans blancs encara ho veien com un assumpte regional i polititzat. I de sobte tenien en pantalla el líder del país demanant a "cada americà, independentment d'on visqui", que "s'aturi i faci un examen de consciència". Va vincular el destí de la ciutadania afroamericana a la identitat nacional i la llibertat. [...] Cap al final del discurs, va fer servir la retòrica del moviment i va reconèixer la lluita pels drets civils com a part d'una revolució política i cultural que escombrava el país.
L'assassinat d'Evers aquell vespre i la Marxa sobre Washington de dos mesos més tard convertirien el discurs de Kennedy en un artefacte oblidat del període heroic de la lluita pels drets civils. Però va tenir conseqüències reals. Una setmana després de fer-lo, Kennedy va complir la seva promesa d'introduir una legislació potent sobre drets civils al Congrés [...]. A més, el discurs va marcar el to en el qual els presidents havien de referir-se als drets civils. Mai més podrien esquivar el tema [...]. El poder de la Casa Blanca i del govern federal estaven de la banda de la lluita. [...]
