Aquests dies posteriors a l’Onze de Setembre estem vivint una situació paradoxal: tothom reclama unitat però la majoria dels actors practiquen el partidisme. I no són únicament els polítics els que actuen d’aquesta manera. L’escenografia és la típica d’una societat farcida de massa gallets que volen sobresortir: parlen entre ells utilitzant uns mitjans de comunicació que s’hi presten.
Hem arribat on som sota l’estricta observança del món democràtic, que ens guaita expectant. Cap governant estranger opinarà sobre un afer intern espanyol -ni tan sols el primer ministre escocès-. Això és el que correspon. Però ningú no ha criticat amb arguments seriosos el procés català obertament. Uns han dit que no convé a Europa -ningú ho pot negar: com menys alteracions, millor-, mentre que d’altres no critiquen Rajoy pel simple fet que no voldrien estar en la seva pell. La realitat és que ningú es mullarà fins que “ el problema catalán ” esdevingui un afer internacional. La situació no trigarà gaire a presentar-se. L’experiència demostra que quan algú no fa la feina que li correspon, com és el cas del govern espanyol, algú altre l’acaba fent. Arribat aquest punt -aquell en què determinats actors internacionals hauran de fer-hi alguna cosa-, Catalunya ha de presentar-se immaculada. Ha d’haver arribat al límit de la situació sense haver perdut ni les formes ni, diguem-ho així, l’alegria. Ningú ha de poder dir que Catalunya ha faltat als principis més bàsics. El final del camí ha d’escenificar una lluita entre gent que defensa la radicalitat democràtica i els que defensen els seus interessos d’una manera tavernària. Entre educats i barroers. En aquest sentit, el comportament de Westminster ens dóna un gran avantatge a l’hora de parlar de Madrid al món.
Suposant que la consulta plantejada pel 9-N sigui impugnada -no siguem il·lusos, qualsevol govern espanyol que no l’impugnés, fos del color que fos, cometria un acte de suïcidi-, és evident que els catalans hem de poder avançar manifestant la nostra opinió de la manera més pròxima possible a la realitat. ¿Que aquest camí sembla que podria ser el d’unes eleccions anticipades? No en veig d’altre. I aquí es presenten, bàsicament, dues alternatives: candidatura unitària dels que fins ara han anat, més o menys, junts defensant la consulta; o bé candidatures de partits explicant clarament la seva posició.
Si del que es tracta és que el dia que, farts i cansats de provar-ho tot, diguem prou -perquè no podem fer la consulta, perquè el Tribunal Constitucional se l’ha carregat explícitament i no n’aixeca la suspensió-, si del que es tracta, dic, és que ningú pugui assenyalar la nostra decisió com a eixelebrada, hauríem de calibrar molt i molt bé com dividim el país resultat d’aquestes eleccions anticipades.
L’acusació continuada dels que no volen que votem consisteix a dir que un referèndum dividirà la societat catalana. L’acusació és estúpida per evident. Qualsevol societat està sempre dividida depenent del concepte que s’analitza. Catòlics i no catòlics. Població urbana i població rural. Homes i dones. Avui mateix, Espanya està profundament dividida políticament entre els que voten el PP i els que no. Per tant, hem d’acceptar que Catalunya es dividirà entre els partidaris d’un referèndum per la independència i els que no ho volen. I és aquí on hem d’insistir. Hem d’aconseguir que tothom, tot el món, s’adoni que efectivament Catalunya està dividida entre demòcrates i antidemòcrates. No pas entre els que volen la independència i els que no la volen. Aquest matís que nosaltres tenim assumit, no és fàcil de ser traslladat a la informació internacional de masses, allunyades de nosaltres.
¿Seria bona una candidatura unitària dels que volen la independència? Només si n’hi hagués una altra de partits que no la volen i estiguessin disposats a defensar-ho en un referèndum. Però el temps ens colla, i cal que els polítics es posin a treballar. Deixem de banda les simpaties. A les pròximes eleccions cal sumar a una candidatura unitària, que va de dreta a esquerra, tots els que defensen la democràcia independentment del que pensen respecte a la independència. PSC, els del Pont Aeri d’en Duran, etc. No ens equivoquem ara, a la recta final. No cal només defensar el sí-sí. Cal buscar sota les pedres i trobar, si existeixen, demòcrates que defensin el no-no. I incorporar-los sense recances a una candidatura de notables. Tots els països occidentals tenen un percentatge important de gent que no estima la democràcia. I sí, sí senyors, Catalunya pot quedar perfectament dividida entre demòcrates i antidemòcrates. Així ho hauria de veure el món que hi haurà d’intervenir. Volen major honra?
