Publicitat
Publicitat

Tiros a la Barriga

S' imaginen un programa electoral que inclogués l'abolició de la llei de la gravetat, declarar la guerra a Bèlgica (perquè Tintín va matar un rinoceront), oferir la pau a Bèlgica (a canvi d'una caixa de musclos), pavimentar una província sencera per construir el pàrquing més gran del món, vendre el Senat en una subhasta d'antiguitats i, com a principi, prometre solemnement no complir cap promesa electoral?

Aquest partit va existir, es deia Rhinoceros Party (Partit dels Rinoceronts, al Canadà) i va arribar a obtenir 100.000 vots. Ah, per cert: la guerra amb Bèlgica es va poder evitar. En un gest amable, l'ambaixada belga va transigir i va enviar-los una caixa de musclos abans de l'esclat d'hostilitats.

Per què existeixen tants partits friquis, i a tot el món? A casa nostra tenim, entre d'altres, la CORI. I si destaco la CORI és perquè es tracta d'un digníssim descendent del Rhino Party. De fet, el seu estil és idèntic, gairebé un plagi. El seu últim fitxatge va ser Carmen de Mairena, que amb el semieslògan " ¡Montilla te vamos a hacer papilla! " va prometre ventiladors gegants que escamarien la boira de Lleida, incloure barretines en l'uniforme dels Mossos i construir aeroports per als ovnis per si de cas els extraterrestres decidien visitar-nos. No va obtenir uns grans resultats però després de les eleccions Rosa Díez es lamentava que a Catalunya la CORI hagués tingut més vots que el seu partit, la UPyD.

Un altre seguidor del model Rhino Party seria el McGillicuddy Serious Party (McGSP), el Partit Seriós de McGillicuddy, de Nova Zelanda. Escollien els seus candidats amb el joc de la cadira: el que no aconseguia seure anava a les llistes. El McGSP patia una paranoia humorística amb el perill d'invasió. (Mai no van explicitar quina potència voldria envair Nova Zelanda ni per què.) Per evitar l'atac el McGSP proposava enviar agents secrets que esborrarien Nova Zelanda de tots els mapes del món. Si els agents fallaven, el pla B consistia a sembrar les platges del país amb llaunes de cervesa. D'aquesta manera les tropes invasores s'emborratxarien abans d'endinsar-se en terra ferma.

El danès Jacob Haugaard es va desmarcar una mica de l'estil Rhino. Haugaard era un humorista professional que feia befa dels polítics. Un dia algú va reptar-lo a fer-ho millor que aquells a qui tant criticava, i Hauggard va acceptar el repte. Amb un partit que es podria traduir com a Unió dels Elements Massa Tímids per Treballar, va obtenir 23.000 vots i un escó. En favor de Hauggard direm que va ser el primer sorprès per l'èxit de la seva candidatura. I que va complir una de les seves promeses electorals: que es permetés donar pa als ànecs dels llacs de Copenhaguen. La resta del seu programa, que incloïa lluitar contra les cues dels supermercats o abolir els hiverns massa freds, no consta que fos secundada pel Parlament.

En els partits alternatius hi ha alguna cosa de somriure tràgic, d'ironia desencaixada. Des de Cicciolina fins a Mairena, des de Hauggard a Ruiz-Mateos. Aquesta apel·lació a l'extravagància, a la desmesura, a la bestiesa, quina finalitat té? Els seus candidats apunten als polítics tradicionals i els diuen: "No som com vosaltres". I en efecte, no ho són. Els polítics de l' establishment no els consideren dels seus, com ho demostra que mai critiquen els candidats alternatius (només critiquem els nostres iguals). Però els alternatius, que volien sotragar el sistema, acaben enfortint-lo. Duen votants a les urnes, votants que d'altra banda es quedarien a casa i, al capdavall, amb el seu vot legitimen les eleccions i el sistema. Què hi ha de més capitalista que una samarreta amb la cara i la boina del Che?

El destí del polític friqui és tristíssim: o desapareix o es desintegra. El cas del PPPP és paradigmàtic. El PPPP (no el confonguin amb un PP al quadrat!) podria traduir-se com a Partit dels Partidaris de la Cervesa Polonesa. El seu lema: "Amb nosaltres el govern no serà millor, però serà més divertit". Bé, doncs, el PPPP va obtenir ni més ni menys que 16 diputats! Però quan van haver d'assumir tasques parlamentàries de debò, es van dividir: o van tornar a casa o es van integrar en partits tradicionals.

Mirin-s'ho d'aquesta manera: els partits alternatius són bons. Són pacífics, riallers, inofensius. Vull recordar que va existir una època esperpèntica en què el friquisme polític era atroç i l'humor es lligava amb cartutxos. El 1935, a les terres de l'Ebre, els carlins s'havien agrupat en una associació clandestina. Podem imaginar una agrupació amb un nom més delirant que Tiros a la Barriga? Beneïm, doncs, aquests benaurats destorbs d'avui en dia, tan inofensius com frívols.

Per cert, el 1936, les terres de l'Ebre van quedar en mans d'elements anarquistes i molts carlins van ser empresonats. Hi ha una expressió que m'agrada molt: justícia poètica . Bé, doncs Tiros a la Barriga va crear la injustícia poètica. Per què? Facin un esforç d'imaginació: com creuen que van pelar-los?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT