1 . SALUT GLOBAL. Madrid ha estat la porta d’entrada de l’Ebola a Europa. He recordat tres idees d’una conversa recent amb Pedro Alonso, director de l’Institut de Salut Global. Una reflexió política: “Si no entenem que més que mai vivim en un món interrelacionat on les diferències de salut, com a manifestació de la falta d’equitat, ens estan interpel·lant a tots nosaltres per una qüestió de riscos, però també de responsabilitat col·lectiva, tenim un problema”. Una constatació objectiva: “Si quantifiquem la càrrega de malaltia al món, el 90 per cent està als països en desenvolupament i el 10 per cent als desenvolupats. La proporció s’inverteix si quantifiquem la inversió en recerca: el 90 per cent es dedica a les malalties del 10 per cent”. I una urgència, crear una arquitectura de salut global: “No n’hi ha prou criticant les farmacèutiques. O existeix indústria o no hi ha productes. La prioritat de la indústria no és la salut sinó el negoci. Hi ha una fallada de mercat. Cal anar cap a un nou disseny entre institucions públiques, indústria i filantropia”.
El cas d’Ebola detectat a Madrid requereix explicacions. Discutible va ser la repatriació dels capellans Pajares i García Viejo, que van preferir morir al seu país que a la terra de missió que havien escollit, amb costos alts i riscos manifestos. Preocupant és la gestió hospitalària que ha deixat prou esquerdes perquè una persona fos contaminada i hagi passejat la malaltia durant una setmana sense control. Hi haurà temps per plantejar responsabilitats polítiques i sanitàries, que inevitablement es relacionaran amb el deteriorament de la sanitat pública per les polítiques d’austeritat expansiva. Però m’agradaria veure també la desgràcia com una oportunitat. L’Ebola, per les seves característiques, pel seu contagi, per les aparatoses maneres d’aïllar els malalts, per la seva raresa, s’ha mitificat i fa por, però les grips maten molta més gent cada any. Qualsevol de nosaltres pot haver viatjat a qualsevol lloc del món i portar alguna cosa que aquí no teníem, i donar entrada a una malaltia. Què vol dir això? Que és hora d’assumir que en el món globalitzat res humà ens és aliè. Que viatgem tots en el mateix vehicle, la Terra, encara que en unes condicions molt diferents. Si no és per raons d’equitat, que sigui per raons d’interès, però cal entendre que la salut global ha de ser una prioritat. Si les malalties dels pobres es fiquen a les cases dels rics, potser per fi hi haurà diners per combatre-les.
2 . EMOCIONS. Les emocions tenen mala fama. La racionalitat de la societat dels experts les ha congelades. La substitució de l’emoció per l’interès és sovint presentada com un factor de civilització i progrés. Però la negació de les emocions és una forma d’amputació de la capacitat d’experimentació dels humans. Com diu Eva Illouz, l’emoció “es pot definir com la càrrega d’energia de l’acció, que implica, al mateix temps, cognició, afecte, avaluació, motivació, i el cos”. Què ens queda si ens reprimim tot això? Michel Serres diu que Montaigne va ser el primer que va proclamar l’amistat amb el cos, en un temps en què encara era sospitós. Escoltar el cos i no tenir por de les emocions podria ser una consigna per defensar-se de la dominació de la burocràcia dels experts i de l’explotació d’un mateix que aquesta burocràcia proclama sota el nom de meritocràcia i emprenedoria.
3 . CREATIVITAT. El papa Francesc afronta el sínode de la família apel·lant a la llibertat i la creativitat. No és usual. Els papes més aviat acostumen a dir que la llibertat és la voluntat de Déu i que no hi ha altra creativitat que complir-la. Però Francesc veu que l’Església es queda enrere en un món en què han caigut alguns tabús. Certament te raó Yuval Noah Harari quan diu que el que distingeix els humans dels animals és la capacitat de crear ficcions i creure-se-les.
