Publicitat
Publicitat

101 anys al peu del canó

El País Valencià és un país un poc estrany. El Partit Popular -d'ideari fermament nacionalista espanyol- hi guanya les eleccions des de fa dues dècades. I, tanmateix, comptem amb personatges que, en diferents àmbits de la vida col·lectiva, s'arrelen amb ferotgia a un ideari valencianista contra tot vent i marea. Un d'aquest personatges era Josep Lluís Bausset, que va morir diumenge pasat, 3 de juny, als 101 anys de vida.

Bausset va nàixer a Paiporta, però va viure intensament a l'Alcúdia, un municipi de la Ribera del Xúquer, d'uns 12.000 habitants, on governa el PSPV des de les primeres eleccions democràtiques. Bausset va ser, precisament, un dels fundadors d'aquest partit (abans de la fusió amb el PSOE) en aquest poble. Però va ser, també, més coses: farmacèutic, químic, professor de llengua i, sobretot, un nacionalista de pedra picada ja des de l'època mítica i esgrogueïda de la Segona República. Fou militant de la Federació Universitària Escolar al Madrid de finals dels anys 20 i membre de l'Agrupació Valencianista La Senyera als anys 30. De fet, ell era l'últim supervivent d'una generació de valencianistes que van saber connectar les inquietuds encara aurorals de la prèdica autoctonista anteriors a la Guerra Civil amb el nou impuls que va donar al moviment la generació del 1962.

En aquell any Joan Fuster publica Nosaltres, els valencians i obri una perspectiva nova en un país tot just alliberat de les estretors de la llarguíssima postguerra. Bausset s'incardina amb molta naturalitat en la nova orientació. Corresponsal i amic de Fuster, de Manuel Sanchis Guarner i de tants homenots cridats a representar el paper de líders intel·lectuals del nou nacionalisme valencià, Bausset assumí, des de la modèstia, un paper de secundari imprescindible, de baix discret i constant en l'orquestra de veus favorables a la recuperació nacional del País Valencià.

Fuster l'anomenava "l'home subterrani", i és així com es titulava precisament el llarg diàleg que mantingué amb el seu biògraf Santi Vallés en l'editorial Tàndem: Josep Lluís Bausset. Converses amb l'home subterrani . Fins al darrer dia, com qui diu, va mantindre una presència activa als mitjans de comunicació, per mitjà dels seus articles i de les entrevistes que va concedir. En una al diari Levante de fa dos anys (el periòdic on va escriure durant gairebé mig segle), per exemple, es manifestava orgullós de no haver mantingut una cridanera presència pública -d'haver estat, fins a les últimes conseqüències, "subterrani"-. Interrogat pel periodista, recordava les seues classes de valencià i en valencià en plena dictadura, els programes de ràdio, les partides de pilota (on va acudir invariablement cada dissabte fins gairebé el llindar de la mort) i la seua ferma creença en un estat federal respectuós amb les diferents nacions peninsulars. I concloïa: "Tots saben qui és Joan Fuster. Tots excepte Rita Barberá i companyia. ¿Creus que hi ha dret que Vicent Ventura i Joan Fuster no tinguen un carrer a València i tanmateix la tinga el Titi, amb tots els meus respectes?"

Navegant i provant de surar enmig de totes aquestes paradoxes, Bausset va donar una lliçó constant d'estima pel seu país. I el país, a la seua manera, li ho va reconèixer. Va ser Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I, Fill Predilecte de l'Alcúdia, Premi Tio Canya del Bloc de Progrés Jaume I (del qual era president d'honor), i col·leccionà molts altres guardons atorgats per la Universitat de València, Escola Valenciana i Acció Cultural del País Valencià.

Pare de dues filles i un fill -Josep Miquel Bausset-, aquest darrer és actualment monjo de Montserrat i ha heretat la passió del seu pare per intervenir en la vida pública a través de la premsa valenciana, on envia regularment els seus articles sobre temes eclesials i civils. Com ell, Josep Lluís Bausset es manifestà cristià. Tot i això, en la citada entrevista al Levante , preguntat per aquest tema, va introduir-hi finalment un corrosiu escepticisme, declarant-se agnòstic: "En morir els cucs se'm menjaran. Això si em soterren, perquè jo preferisc que m'incineren i em tiren a la mar. Sóc darwinista i sé que la vida va nàixer a la mar".

Siga finalment on siga, és obvi que la seua memòria perdurarà. Ell és la demostració palpable que al País Valencià s'ha viscut la presència ininterrompuda de diverses generacions d'homes coratjosos que, amb més o menys presència pública, han lluitat per la seua supervivència i la seua dignitat. Descanse en pau.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT