Tirar endavant el procés sobiranista porta, en un moment o altre, a un gest de resistència (o si es vol, de ruptura) democràtica, pacífica i respectuosa. En el fons, el procés sobiranista és la proclamació de Catalunya com un subjecte polític que té dret a decidir sobre el seu propi futur. En tot allò que l'afecta, des del més genèric fins al més concret. Contra això, la idea que Catalunya no és un subjecte polític, que no té dret a decidir sobre allò que l'afecta i que, com a molt, té la concessió de fer-ho dins del ventall restringit que li ofereix el marc espanyol, decidit pel conjunt dels ciutadans de tot l'Estat. Aquí no hi ha gaire tercera via. Pots buscar terceres vies pactades quan parles de què decideixes. Però quan discuteixes de qui decideix, d'on prové la legitimitat democràtica de les decisions, o és l'una o és l'altra. I passar de l'una a l'altra exigirà en algun moment aquell gest de resistència democràtica de què parlava al començament.
No és estrany que l'expressió xoc de trens per descriure la situació actual en les relacions entre Catalunya i Espanya comencés a aparèixer quan s'esperava la sentència del Constitucional sobre l'Estatut. L'Estatut tenia la legitimitat d'haver estat aprovat en referèndum. Per tant, si la sobirania resideix en el poble de Catalunya, la màxima legitimitat democràtica. El Tribunal Constitucional el va retallar un cop ja votat i d'una manera molt i molt considerable, en nom d'una altra legitimitat, la de la Constitució espanyola. Dues fonts de legitimat diferents. Segons si es reconeix o es nega que els ciutadans de Catalunya són un subjecte polític. En el fons va passar el mateix en els anys trenta: la llei de contractes de conreu és una decisió que pren el Parlament de Catalunya que és tombada des de Madrid. El xoc de les dues legitimitats. La gestió del conflicte, en aquell cas el gest de resistència o de ruptura, va ser com a mínim discutible. Però en el fons estàvem davant del mateix marc.
Aquest gest de resistència democràtica, aquest pas de llei a llei, és de caràcter polític, no jurídic. S'ha de fonamentar en els principis de la democràcia, que han de ser respectats escrupolosament. I no és tant un gest de caràcter institucional com cívic. Quan s'ha de produir? Potser quan es convoqui una consulta, si el govern espanyol la prohibeix: dues lleis, dues legitimats confrontades. Una que demana votar. Una altra que impedeix votar. Se suposa que el món s'ho mira i que, tot i entendre que és un assumpte intern de l'estat espanyol, espera que es resolgui d'acord amb els principis de la democràcia.
Però pot ser que s'hagi de produir alguna mena de gest d'aquest tipus en altres marcs, amb altres intensitats i en altres moments. Ara en pot venir un. Quan parlem del model educatiu català i del model lingüístic que inclou, tenim aquest mateix xoc de legitimitats. Hi ha un model decidit des de Catalunya -en una matèria on les institucions catalanes tenen competència exclusiva- pel Parlament, amb l'aval d'una majoria molt qualificada i d'una llarga pràctica que ha provocat pocs problemes i n'ha evitat molts. Ara aquest model pot haver-se de desmuntar per unes sentències que neixen d'una altra font de legitimitat, la Constitució, que situa l'àmbit de decisió fora de la societat catalana, dels seus representants polítics i dels professionals de l'ensenyament. És un marc natural perquè es produeixi un gest de reivindicació de la pròpia sobirania, de la pròpia capacitat de decisió. El dret a decidir no es refereix tan sols a si som independents o autònoms o no res, també a si podem organitzar el nostre sistema educatiu segons els nostres propis criteris i necessitats.
No crec que el govern de la Generalitat s'hagi de proclamar explícitament insubmís. No li toca. La consellera Rigau està fent, al meu parer, el que ha de fer. Però em sembla que la societat catalana i el Parlament tindran ara l'ocasió de fer aquest gest de resistència democràtica i pacífica triant la seva legislació pròpia. La llengua i l'ensenyament són un territori prou central per a la convivència i per a la preservació de la pròpia identitat -compatible amb saber més idiomes i amb saber tothom el castellà- perquè aquest gest necessari es faci en aquest terreny. Com diu un antiga cançó de resistència, que va servir de títol per a un llibre esplèndid de Primo Levi: si així no, com?; si ara no, quan?
