LA DOCTRINA SOCIAL de l'Església, que ara sembla que rebrota, ha fet i fa estranys equilibris per defensar els pobres sense ofendre els rics; per no estroncar la font d'ingressos dels seus fidels milionaris sense contradir l'Evangeli.
No és fàcil. Brillants hermeneutes han arribat a explicar al pobre poble llec que l'ull de l'agulla era una porta i el camell un cap de corda. I ha calgut molta teologia, de la que no allibera, per polir el missatge de Jesús de la seva crosta paleomarxista.
Fer-se dir Francesc tampoc hi ajuda. Llegeixo en alguna web catòlica que Lenin, poc abans de morir, va assegurar que per fer triomfar la seva revolució li haurien calgut deu sants com el d'Assís.
I això que Bergoglio es guarda prou -n'és una mostra el seu missatge a Davos- de fer crítiques directes als opulents: només els insta a posar la seva riquesa al servei de la humanitat, com si no hi hagués res d'insolidari en el fet d'acumular-la o gaudir-ne.
Malgrat tot, i potser per evitar que s'esgarriï, els mitjans més conservadors dels EUA ja l'han començat a acusar de marxista. Veuen marxista que posi en dubte l'absoluta autonomia del mercat, encara que no vagi més enllà de Keynes.
Amb insolent prepotència li vénen a dir: "Eminència, dediqui's a la teologia que d'economia no hi entén". Però és del tot pertinent que un líder religiós qüestioni el seu dogma, perquè de dogmes només en tenen les religions. I no cal ser teòleg per entendre que un sistema que viu de la desigualtat és incompatible amb el Sermó de la Muntanya.
De fet, l'únic que evita el xoc entre Davos i Roma és l'aliança amb el poder que arrenca amb Constantí. Si no hi fos, potser Francesc seria més marxista i admetria que aquesta "tirania invisible", aquesta "corrupció tan general", és consubstancial al sistema.
