Mentre Barcelona es va omplint d’una gernació festiva, cívica i transversal que vol poder votar, la capa de gel de Groenlàndia -del tot indiferent als seus crits-es continua fonent en aquest setembre en què la calor no dóna mostres d’afluixar.
Mentre bramem “In, inde, inde-pendència”, la segona massa de gel més important del món s’acosta a un punt de no retorn. I encara que siguin tempos diferents, corre pressa que aquests preadolescents que llueixen la senyera sobre una pell acabada d’estrenar, connectin el seu desig d’estat amb el d’un altre món possible abans que aquest se’ns fongui.
Sovint ens titllen de nacionalistes en el pitjor sentit, i tindrien raó els que ho diuen si l’ambició d’autogovern no fos, també, urgència per unir-nos als països més avançats en un canvi de prioritats que no entengui creixement com a consumisme.
Sovint ens acusen de mirar-nos el melic, i seria un retret justificat si aquesta set de dret a decidir no fos set de liderar un futur sostenible en una Terra que se’ns queda a les mans.
Contra els que elogien la política petita, tindrà ben poc sentit ser un país independent si les mateixes elits fan i desfan amb impunitat. Contra els que ja estan cansats que la gent dirigeixi, hi haurem guanyat ben poc sent un estat d’Europa si, un cop ho som, la gent es despolititza.
Perquè sí, d’acord, és cert: és molt demagògic fer culpables de tot “els que manen”. Culpables ho som tots els que, obsessionats amb el futbol, embadocant-nos en un munt de ginys i pantalletes que ens pensem que ens empoderen i en realitat ens vigilen, fem possible que sempre manin “els que manen”.
I encara ens exclamem: “Ostres! Saps aquell que vam deixar que manés sempre? Doncs al final resulta que ens ha sortit corrupte. Quina mala sort!”
Només una democràcia radical pot salvar el planeta, perquè “els que manen” sempre tindran interessos privats que seran més importants que la capa de gel de Groenlàndia.
