Publicitat
Publicitat

El discurs de l'emoció ferida

L' endemà de la trobada amb Rodríguez Zapatero, el president Mas es va deixar entrevistar per Jordi Basté a RAC 1 . Va ser molt interessant: Artur Mas es va ensenyar cansat, seriós, preocupat i ocupat. També va sonar una mica a discurs vell. M'explico: un dels presents pregunta si li havia fet evident al president espanyol el trencament emocional de Catalunya envers Espanya. Va contestar que sí, és clar que sí. "I què li va dir, Zapatero?", van inquirir. "Que ho entenia". Només faltaria! La Catalunya desafecta és un clàssic: fa tres-cents anys que dura. Per això, un ministre de Franco va assegurar que el tema català s'arreglaria amb la immigració massiva des d'Espanya: hi posarien l'afecte que els catalans no tenen. Un ministre de la democràcia va dir el mateix, però parlant de la immigració global. Com que ni l'un ni l'altre no acceptaven Catalunya com a nació, menystenien la força integradora de la realitat nacional catalana.

Artur Mas ho va plantejar com si la sentència del Constitucional fos un tema de sensibilitat ferida. "Si et posen el dit a l'ull", va dir. No dubto que l'avui president es va sentir colpit per la magnitud de l'ofensa. La relació d'Espanya envers Catalunya no estalvia dolor moral (que pateixen els catalans) perquè es basa en la prepotència. Espanya marca les regles i, si cal trepitjar, es trepitja; així se sap qui mana. El problema és que sempre parlem d'intangibles, ofenses en l'orgull. M'agradaria que Artur Mas es plantés davant de Zapatero i li digués: president, la gran majoria de ciutadans del meu país saben perfectament que Espanya és un mal negoci, que hi perdem bous, esquelles, carro i carreta: que ho estem perdent tot. I ja no tenim ganes, miri què li dic, de continuar perdent-ho tot. Ara, parlem-ne.

Cal presentar-los una desafecció no pas sentimental, sinó racional. Aquí sí que els trontollaria la cadira. Perquè contra l'evidència racional no hi pertinences ni ideologies que valguin: és una qüestió de supervivència, de benestar, d'intel·ligència. L'economia catalana va de baixada. És el llast espanyol. No dic que la crisi no ens hagués colpit, sinó que la sortida hauria estat més fàcil, i més ràpida, perquè Catalunya té una economia més productiva i més oberta que no pas Espanya. Arrosseguem pes mort (això, ja ho deia Joan Maragall fa cent anys!). Però no només: paguem el preu de la indiferència espanyola al progrés dels catalans, que no els interessa. Artur Mas ha vingut amb 700 milions d'euros d'infrastructures no executades el 2008. Fantàstic. Falten els euros dels dos anys successius i, a més, aquests diners aniran a parar qui sap on, perquè la Generalitat no fa les obres que són del ministeri, que no les tenim, ni tindrem. I això, dins del mandat de la disposició temporal del nou Estatut! Al darrere hi ha trenta anys de dèficit impagat.

D'altra banda, podria continuar explicant Artur Mas, Catalunya no pot fer una política fiscal, d'estímul econòmic o de relacions laborals específiques, perquè és l'Estat qui regula el marc operatiu, i el govern espanyol ho fa segons les necessitats espanyoles, que són les que coneix. No governarà per la peculiaritat catalana! De manera que Catalunya cruix dins d'una estructura opressiva. Mireu les caixes. I què diu Mas? Si em fa unes lleis més flexibles, li donaré suport. Finalment, Catalunya, en aquestes dècades, ha aconseguit anivellar els seus barems als pitjors barems espanyols -fracàs escolar, ni-ni , productivitat-, és a dir, ha espanyolitzat la competitivitat, per mer contagi. I, quan se suposava que el nou finançament permetria respirar, resulta que la lletra petita diu que la porció d'estímul que ens pertoca l'any 2011 no es cobrarà fins el 2013! En què pensaven, el PSC i ERC, quan aplaudien?

Defensar l'Estat, amb emoció ferida o sense, és anar en contra de Catalunya. Artur Mas encara hi va, dòcil, a dir que aguantarem. Però no aguantem, Catalunya no aguanta. Ara bé: alerta. Una regla diu que existeix una distància màxima entre les paraules i els fets d'un polític, i que quan se supera l'elector se'n va. ERC la va depassar amb la seva estratègia de govern, i va perdre: la credibilitat es basa en no exagerar aquesta distància. Artur Mas està tibant la corda fins a graus de risc. Quan el president diu que potser no votarà en la consulta barcelonina perquè una part del país se'n ressentiria, està apostant per acontentar els que no el voten, a canvi d'emprenyar els que estan esperant un gest. En política, el gest és el missatge. De fet, el que fa Artur Mas és atenir-se a la lògica pujoliana que diu: "Que no se'ns trenqui el país". És a dir, que frenin els catalans que volen anar més enllà, per respecte als que ja els va bé on són ara. Però Artur Mas va guanyar les eleccions dient que ell no era exactament el pujolisme, sinó una més gran ambició, un descarament, una determinació. I doncs?

Els gestos són el missatge, també en l'estèril negociació amb Espanya. Com vol, president, que Zapatero s'espanti i pensi que els catalans sí que són un problema, si li parla d'emocions i no de política? Per a les emocions, caramelets.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT