Publicitat
Publicitat

Els 10 errors del PIRMI (i 2)

A més dels errors en la gestió, el Govern també ha comès errors importants en la modificació de la llei de la RMI aquest juliol. Tot seguit, continuem enumerant els més rellevants.

7. Treure del PIRMI els perfils estrictament laborals, amb la voluntat -va afirmar Mena- de "segmentar" adequadament els beneficiaris de cada política social. Seria una opció legítima si prèviament s'hagués creat un programa alternatiu per a aquests perfils (al voltant d'un 15 % del total). O potser algú ha oblidat que la Generalitat té competències exclusives en serveis socials (Estatut, art. 166) i que està obligada a donar-los una resposta? Tanmateix, aquesta alternativa costaria, si fa no fa, el mateix que admetre aquests perfils al PIRMI, tal com s'ha fet fins ara. Expulsar-los sense una alternativa prèvia indica que l'objectiu buscat no és la "segmentació", sinó l'estalvi pressupostari pur i simple, al preu de deixar aquest col·lectiu desprotegit.

8. Excloure del PIRMI els perfils que podem anomenar "crònics": els que fa més de cinc anys que són al programa (vora el 25% del total), molts dels quals ni tan sols tenen mesures laborals en el seu pla d'inserció perquè tenen una escassa probabilitat de tornar al mercat laboral -crisis al marge-. Si el PIRMI és un programa orientat principalment a la inserció laboral, certament aquests perfils "crònics" hi casen malament. En teoria, els correspondria disposar d'una pensió no contributiva (PNC). Però les fronteres entre la RMI i la PNC estan mal dissenyades, de tal manera que molta gent, massa, queda en terra de ningú: ni estan prou incapacitats per accedir a una PNC, ni prou capacitats per tornar algun dia al mercat de treball.

Com en el cas anterior, l'article 166 de l'Estatut obliga al Govern a oferir als "crònics" alguna alternativa que els permeti, almenys, menjar cada dia. Expulsar-los del PIRMI, sense definir prèviament un programa on se'ls pugui derivar, només per retallar despesa, és abocar-los a l'exclusió pura i dura.

9. Computar els ingressos familiars dels últims 12 mesos. Per unanimitat, el Parlament va decidir el 2009 passar de 12 mesos a 6. Ara es fa marxa enrere, també per estalviar. Però és discutible que així s'aconsegueixi. Si les persones amb risc d'exclusió arriben al PIRMI més tard, normalment ho faran més degradades - més afectades psicològicament, amb els hàbits laborals més rovellats, etc.- i la seva inserció serà més difícil. Al capdavall, pot ser que romanguin més temps al programa. Així, un estalvi a curt termini pot acabar suposant més despesa a llarg termini.

A banda, les polítiques de lluita contra la pobresa haurien de ser tan preventives com es pugui. Allargar el còmput dels ingressos -de 6 mesos a 12- significa més o menys el següent, per fer servir una metàfora mèdica: si vostè està malalt però només està a 38 graus no intenti curar-se, perquè fins que la febre no haurà pujat a 40 graus no el deixarem anar al metge.

10. Tancar la partida pressupostària del PIRMI i evitar que es pugui anar ampliant al llarg de l'any, com fins ara. La llei diu que la RMI és una prestació condicionada però universal. Tancar la partida equival a impossibilitar materialment la universalitat de la prestació. En el cas d'un dret com l'educació, una partida tancada no exclou la seva universalitat: si augmenten els nens, s'omplen més les aules. El mateix en el cas de la salut: si augmenten els malalts, s'allarguen les llistes d'espera. Però en el cas d'un dret com la RMI, que inclou una transferència monetària, l'única garantia de la universalitat és deixar oberta la partida corresponent. Tothom que compleixi els requisits ha de poder cobrar. I si el pressupost inicial ha fet curt, no queda més remei que ampliar-lo.

Limitant la partida pressupostària es nega, de facto , la universalitat de la RMI i, per tant, es contradiu la llei vigent. Totes les contrareformes del PIRMI que el Govern ha fet a la llei d'acompanyament tenen com a objectiu escapar com sigui d'aquesta contradicció. Es tracta d'expulsar tanta gent com es pugui del programa per tal que les persones amb dret a cobrar costin només els 130 milions que preveu el pressupost del 2011. No ens enganyem: cap d'aquestes contrareformes té per objectiu "segmentar" res, ni millorar la qualitat del programa ni res de semblant.

El més trist del cas és que l'estalvi que es pretén obtenir -uns 50 milions d'euros anuals- és molt inferior a la quantitat que perdrà cada any la Generalitat amb la supressió de l'impost de successions a les grans fortunes. Per poder fer un regal a algunes de les 1.000 famílies més riques dels país, el Govern ha convertit en un infern la supervivència material de les 35.000 famílies més pobres. A dia d'avui, encara és hora que el conseller d'Economia doni un sol argument convincent que expliqui per què havia de suprimir l'impost de successions al principi de la legislatura i no al final. Hi ha quatre anys per complir les promeses electorals. Si aquesta s'hagués complert l'últim dia, avui el Govern no estaria negant 423 euros al mes a uns ciutadans amb problemes reals per sobreviure.

Consellers Mena i Cleries: rectifiquin de manera immediata tots i cadascun d'aquests errors. Ningú nega que s'hagi d'evitar el frau en les polítiques socials, ni que sigui necessari millorar la base de dades del PIRMI, ni que calgui personalitzar al màxim els plans d'inserció. De fet, a això es dedicaven els professionals de l'administració -autonòmica i local- durant el govern d'esquerres... abans que l'actual govern de CiU els sorprengués amb aquesta contrareforma insensible i barroera.

Encara més: la legislatura passada es va tancar un molt bon acord entre Govern, sindicats i patronals per tal de reformar el PIRMI a fons. Però els nostres consellers, en comptes de desplegar-lo, han preferit posar-se a fer de policies i han convertit de la nit al dia els pobres del nostre país en presumptes defraudadors . I tot, per estalviar cinquanta milions d'euros anuals, que aquest Govern no té perquè no vol.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT