“Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres?” Deixeu-me que acudeixi al Càndid de Voltaire davant de l’enèsim episodi d’estupidesa política a Europa. El cas Juncker ha explotat just després de la presa de possessió. Mentre ell era primer ministre i ministre de Finances de Luxemburg, 340 multinacionals van signar pactes secrets amb el país per pagar-hi menys impostos que als països en què operaven. Al petit ducat paguen el 2%; a Europa, la mitjana és del 21%. Gràcies a l’actual president de la Comissió, els altres països europeus perden milers de milions.
En la nostra societat líquida, les grans empreses no tenen cap vincle amb els territoris que trepitgen ni amb els ciutadans que les enriqueixen. I la política hauria de ser més independent que mai per impedir que eludeixin les seves obligacions. Però alguns, com Juncker, els han fet un vestit a mida. Que sigui legal no vol dir que sigui moral, ni acceptable políticament. ¿A qui se li va acudir col·locar a la presidència de la Comissió el guardià del principal paradís fiscal de la Unió? ¿És aquest l’home que ha de treballar per una certa harmonització fiscal a Europa? ¿Tan inútils són els dos grans grups europeus que no han estat capaços de trobar algú més adequat?
Fa anys que Juncker s’arrossega pels despatxos europeus. Els mitjans han insistit molt en les contradiccions del personatge. Però és del club, dels que dominen perfectament el joc de sota taula, dels que saben a qui es deuen i quins són els límits no escrits de la seva actuació, un prototip d’aquesta gris tecnopolítica anomenada Brussel·les que sembla feta per xuclar l’ànima de la UE. L’escriptor grec Petros Màrkaris ho expressa així: “Quan es parla d’Europa no es parla més que d’economia. I la política? ¿Què se n’ha fet de l’horitzó polític d’una Europa unida, que havia estat l’ideal de generacions senceres després de la II Guerra Mundial?” La política ha claudicat. El porter del paradís fiscal arriba al cim de la piràmide gràcies als grans partits d’Europa. I després s’estranyen que els diguin casta. És un autèntic desastre.
