El consens social a Catalunya sobre la capacitat cohesionadora de l'escola és àmpliament majoritari. Malgrat la insistència amb què des de fa anys certes tribunes espanyoles, el Partit Popular (PP) i algunes minories catalanes intenten posar fi a la immersió lingüística -uns intents que l'aparell judicial ha reforçat-, el sistema escolar català segueix fent la seva feina sense esquerdes. Fins ara l'objectiu dels atacs era la llengua. Ahir el ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, va fer un nou pas en acusar les escoles catalanes de sembrar la llavor de l'independentisme, insinuant un suposat adoctrinament ideològic que no té ni el més mínim fonament.
Les paraules del ministre o bé denoten un desconeixement absolut del que passa a les aules del país o són fruit d'una mala fe escandalosa. O potser totes dues coses alhora. Convertir l'escola en camp de batalla polític és una absurditat i una barbaritat intolerable. A més, Wert ahir barrejava aquesta acusació amb el discurs de la marginació del castellà. Tot plegat, una cerimònia de la confusió que no fa sinó alimentar falsedats i prejudicis entre l'opinió pública espanyola respecte de la realitat escolar catalana, on tots els alumnes surten amb un coneixement del castellà equiparable al dels de la resta de l'Estat i on, en els terrenys de la literatura i la història, hi ha un delicat equilibri entre els referents catalans i espanyols.
Si aquest és el tipus de resposta que el govern espanyol pensa donar al nou moment polític que viu Catalunya, alimentarà encara més allò que vol combatre: el que a hores d'ara ja és un ampli suport popular i polític a favor del dret a decidir.
Al marge de les legítimes crítiques de mestres i pares a les retallades del Govern, i més enllà del necessari debat sobre els nivells i resultats, el sistema escolar català manté una bona salut per la seva bona feina en el terreny de la cohesió social i la integració lingüística, en les quals és un exemple d'èxit.
