La setmana passada, la vigilant de seguretat, a la porta de l’emissora, la cantava. Sense voler, imitava la veu dolça de la intèrpret: “Al·leluia, al·leluia...” Li vaig preguntar què era allò que refilava. “Home, la cançó de La Marató. Al·leluia, de l’Andrea Motis. No l’has sentit?” Vaig fer que no amb el cap. Tot i que sí que l’havia sentit perquè l’Andrea Motis havia anat a cantar-la aquell dia a la ràdio.
Aquesta setmana qui ha anat a la tele a cantar una de les cançons del disc de La Marató és la cantant Izah. Es tracta d’una versió de While my guitar gently weeps, de George Harrison. L’encarregada de la cafeteria on esmorzo, poc després de sentir-la, sense adonar-se’n, també la taral·lejava. “Què cantes?”, li vaig preguntar. “Això, això de «Mentre la guitarra plora amb mi»”, va dir-me. Suposo que també hi ha qui es pensa que la cançó From me, to you se l’ha inventat el publicista de l’anunci de La Caixa. En fi, pensin un moment en la cançó All my loving dels Beatles. ¿Els ve al cap el que diu la lletra després de la tornada? Si el que els ve al cap és “nai no nai no na” la culpa és de Los Manolos.
La meva sensació és la dels protagonistes del conte Queremos tanto a Glenda, de Cortázar. Els fans d’una cantant no suporten que la cantant es faci de masses i sigui estimada per gent que no l’estima tan “de veritat” i tan “profundament” com ells. Dintre de la vella avinagrada que porto a dins hi ha dolor pel fet que tot de gent apreciï aquestes dues cançons que adoro i no en conegui el nom de l’autor ni tingui cap intenció d’escoltar-ne les versions originals. Figura que vaig riure amb superioritat quan vaig saber que el cantant Jon Bon Jovi va anar a veure el cantant Jeff Buckley i li va dir que li agradava molt aquesta cançó seva que es deia Hallelujah. Es pensava que era d’ell. Nai no nai no na.
