Publicitat
Publicitat

Uns mals pactes de govern

Resulta que Ossama bin Laden vivia en una vil·la al Pakistan especialment construïda per a ell. D'on va treure els diners per construir-la? Dels estalvis que tenia a l'Aràbia Saudita? D'un préstec hipotecari pakistanès d'alt risc? No. Sospito que descobrirem que tot venia del mateix lloc d'on procedeixen la major part de recursos d'Al-Qaida: una combinació de donacions privades saudites gastades sota l'atenta mirada de l'exèrcit pakistanès. I per què ens ha d'importar això a nosaltres? Doncs perquè aquest és el nus de la qüestió. Matar Bin Laden, que va ser qui va inspirar l'11 de Setembre, era just i fonamental des del punt de vista estratègic. Tant de bo fos tan fàcil posar fi als dos pactes que van possibilitar l'atemptat, el van finançar i van subministrar els principals cervells i els executors que van dur-lo a terme. Parlem dels pactes que regeixen el govern a l'Aràbia Saudita i el Pakistan, i que estan ben vigents.

El pacte de l'Aràbia Saudita consisteix en una ja antiga associació entre la tribu dels Saüd i la secta religiosa wahhabita. Els Saüd es mantenen al poder i viuen com volen dintre de les parets del seu palau, i a canvi els seguidors de la secta wahhabita controlen els costums religiosos, les mesquites i el sistema educatiu del país.

En absència d'eleccions, els wahhabites donen legitimitat al règim saudita, i com a compensació el règim els dóna diners i els deixa les mans lliures en matèria de religió. L'únic problema és que aquest sistema afavoreix la proliferació de joves ociosos que tenen formació religiosa però que estan mancats de competències per competir en el món laboral i que acaben reclutats per convertir-se en segrestadors com els de l'11 de Setembre o en terroristes suïcides a l'Iraq.

Ningú ho explica millor que l'escriptora saudita Mai Yamani, autora de Cradle of Islam i filla d'un exministre saudita del petroli. Aquesta setmana afirmava a The Daily Star , de Beirut: "Malgrat una dècada de guerra occidental contra el terror i malgrat la llarga aliança de l'Aràbia Saudita amb els Estats Units, els poders fàctics wahhabites del regne han seguit finançant les ideologies islàmiques extremistes a tot el món".

"Bin Laden, nascut, criat i educat a l'Aràbia Saudita, és un producte d'aquesta ideologia, que ho impregna tot", afegia Yasmani. "No era un innovador religiós, sinó un producte del wahhabisme que després el règim wahhabita va exportar com a jihadista. Durant la dècada de 1980, l'Aràbia Saudita va invertir uns 75.000 milions de dòlars en la difusió del wahhabisme, i va finançar escoles, mesquites i organitzacions benèfiques a tot el món islàmic, des del Pakistan fins a l'Afganistan, el Iemen, Algèria i més enllà… No és sorprenent que la creació d'un moviment polític islàmic transnacional, promogut per milers de webs jihadistes clandestines, tingui com a centre de referència el regne saudita. Com els terroristes de l'11 de Setembre, que també eren exportacions ideològiques saudites wahhabites […]. L'exèrcit de reserva de possibles terroristes saudites continua existint, perquè continua intacta la fàbrica wahhabita d'idees fanàtiques. Per tant, la batalla autèntica no ha estat amb Bin Laden, sinó amb aquesta fàbrica ideològica de l'Estat saudita".

El mateix podem dir del Pakistan. L'exèrcit és qui ha establert el pacte que governa el Pakistan, i que diu: "Als civils us permetem que feu veure que governeu, però en realitat som nosaltres qui prenem les decisions importants; ens gastarem un 25% del pressupost de l'Estat i ho justificarem dient que el Pakistan ho necessita per afrontar el seu principal repte en matèria de seguretat: l'Índia i l'ocupació del Caixmir per aquest país". La recerca de Bin Laden es va convertir en un pretext perquè l'exèrcit pakistanès obtingués ajuda dels EUA. Com assenyalava aquesta setmana a The New Yorker Lawrence Wright, expert en Al-Qaida, l'exèrcit i el servei d'intel·ligència pakistanesos "participaven en el negoci de la recerca de Bin Laden i, si el trobaven, es quedaven sense negoci". "Des de l'11 de Setembre -afegia Wright- els EUA han donat 11.000 milions de dòlars al Pakistan, la major part en ajuda militar, molts dels quals s'han fet servir per comprar armament per defensar-se de l'Índia". (El president afganès, Hamid Karzai, fa el mateix: participa en el negoci de buscar l'estabilitat, i mentre li seguim pagant continuarà buscant-la.)

El que tots dos països necessiten és una teràpia de xoc. En el cas del Pakistan, això voldria dir que els Estats Units haurien d'invertir la part del lleó de l'ajut militar en programes educatius per a primària i secundària, i reduir alhora la presència a l'Afganistan. En conjunt, voldria dir que estem disposats a ajudar el Pakistan a lluitar contra els seus i els nostres principals enemics -la ignorància, l'analfabetisme, les elits corruptes i l'obscurantisme religiós-, però que no ens deixarem enganyar amb bajanades com ara la idea que el Pakistan està amenaçat per l'Índia i necessita, per tant, "profunditat d'estratègia" a l'Afganistan i aliats entre els talibans.

I el mateix en el cas de l'Aràbia Saudita. Estem en un ménage à trois amb la dinastia dels Saüd i els wahhabites. Nosaltres donem seguretat als Saüd i ells ens donen petroli. Els wahhabites donen legitimitat als Saüd i els Saüd els donen diners (nostres). Tot plegat va molt bé als Saüd, però no ens va gaire bé a nosaltres. L'única sortida és una nova política energètica als Estats Units, una proposta que no assumeix cap partit.

Per tant, vet aquí la meva conclusió: no cal dir que estem més segurs amb Bin Laden mort, però ningú estarà segur -i tampoc no ho estaran els nombrosos musulmans moderats de l'Aràbia Saudita i el Pakistan, que es mereixen un futur decent- si no canvien substancialment els pactes de govern a Islamabad i Riad.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT