Publicitat
Publicitat

La melancolia

Ja hem entrat al novembre, el mes trist, el mes que comença amb morts i cementiris. Mes de boires baixes i plugetes fines. Les fulles dels arbres es tornen grogues, es tornen vermelles, i cauen i el vent se les endú i així cauran els nostres dies. És el mes d'estar-se a casa, d'escriure llargues cartes, de mirar embadalits com el foc consumeix un parell de tions a la llar, i així es consumiran els nostres dies. És el mes de fer codonyat, de remenar pacientment la pasta mentre es daura i de beure lentament una copa d'un vi generós, un porto blanc, per exemple, o un d'Alsàcia, de veremes tardanes, o un de Banyuls, vellutat, mentre sona un quartet de Beethoven, el quinzè, sobretot, o el quintet de Schubert. Novembre és el mes de la melancolia. O de la melangia, si els agrada més, o de la malenconia, si ho troben més genuí.

Ja ho sé que aviat tindrem aquí l'estiuet de Sant Martí, que és quan la pinya cau del pi, quan comencem a matar el porc i a encetar el vi. Ja ho sé que arribarà el Beaujolais. Ja ho sé que, al tercer diumenge, a Beaune, a la Borgonya, es farà la subhasta dels vins de l'Hospici. Sí, però tot això són distraccions, tot es fa per tal que la melancolia no se'ns mengi massa de pressa.

Jo crec que està bé que, al novembre, ens tornem una mica melancòlics, sobretot els que ja tenim una edat, com se sol dir, i que ens lliurem a la meditació sobre les nostres vides, sobre el que podia haver sigut i no ha sigut, sobre els canvis accelerats del món, que, de fet no ens agraden, per més que ens vulguem fer els moderns i no parem d'envescar-nos en això que en diuen les xarxes socials. Posem-nos una mica melancòlics i gaudim de la nostra meravellosa solitud.

Aquest novembre vindrà marcat per les eleccions generals espanyoles i, tal com els ocellots de malastrugances vaticinen, tindrem encara més raons per abandonar-nos a la melancolia.

Algú, uns pocs feliços, parla d'exili. Sé qui ja té casa a Ceret, a Sallagossa, a la Selva Negra, al Brasil o a Tailàndia. Sempre he admirat la gent previsora. Jo m'hauré de conformar amb l'extrem sud del Baix Empordà i lliurar-me a la solitud ganxona, passejar vora mar i repassar les desgràcies d'aquesta pobra, trista, bruta, dissortada, etc.

Quants esforços que fem per convèncer la nostra tranquil·litat, per xiuxiuejar-li que tot el desastre a què el país es precipita és cosa passatgera, que vindrà una primavera clara i esperançadora, que, finalment, serem lliures per ser nosaltres mateixos. Ja n'arribem a fer d'equilibris mentals per poder passar un dia més del nostre anar tirant. I no, desenganyem-nos, ens precipitem a l'abisme del nostre no-res i la nostra dissolució.

És clar que escric tot això perquè aviat faré setanta anys i les coses es veuen molt diferents de com es veuen en la joventut. La meva melancolia és, sens dubte, cosa de l'edat. El món camina, com sempre. Confús, caòtic, dur i difícil, però camina. I així com els de la meva generació lamentem les nostres pèrdues, els vells de totes les generacions han lamentat les seves. Tots ens havíem fet una idea del món i ara ens adonem que tot ha anat cap a un altre veral. Millor? Pitjor? Qui ho sabrà mai? Jo crec que res no és ni millor ni pitjor, simplement és inesperat. I la llei de la compensació impera en el garbuix de progrés i injustícia en què ens movem. Els guanys compensen les pèrdues. En algunes coses el món hi ha guanyat, en altres hi ha perdut. I sempre, entre el soroll i la fúria d'aquest conte absurd explicat per un idiota, s'hi sent el cant de l'alosa, que vol dir que arriba el matí.

Jo crec que, com en gairebé tot, hi ha una melancolia dolenta i una de bona. O, si volen, perquè creuen que la melancolia sempre és dolenta perquè ens afebleix i ens aboca a l'autocompassió estèril, sempre hi ha un antídot que ens salva. I així com de la luxúria ens en salva la tendresa, de la melancolia ens en salva la pietat. Llegeixin aquell poema de Carner que comença "Acàcies, pomeres van perdent..." i veuran de què els parlo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT