FORA DE TEST
Opinió 09/03/2014

El mite de la unitat

i
Toni Soler
2 min

EL DOGMA. A les tertúlies nostrades se sent a dir, amb irritant insistència, que no ens podem fotre trets al peu, ni trampes al solitari, ni gols en pròpia porta. Són tres tòpics que s’utilitzen en nom del fals dogma de la unitat, que bàsicament s’enuncia així: els catalans no farem mai res de bo perquè no sabem actuar units. Cadascú va a la seva i per això Espanya, on -pel que sembla- el PP i el PSOE no utilitzen mai la unitat d’Espanya amb finalitats partidistes, ens fot una repassada cada vegada que intentem jugar fort. Aquest fals mite sempre acaba revifant, a desgrat de manifestacions, Vies Catalanes, votacions abassegadores al Parlament i acords transversals com el que va determinar la data i les preguntes de la consulta. Totes aquestes demostracions d’unitat semblen desacreditades perquè les formacions sobiranistes han decidit no presentar-se amb una sola llista a les eleccions europees. ¿Realment n’hi ha per tant? El procés queda afeblit? ¿#mejorunidos, també en aquest cas? Crec que cert tremendisme al voltant d’aquesta qüestió és, justament, una demostració de partidisme.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

LLOCS COMUNS. Caldria, en primer lloc, desmentir uns quants llocs comuns. Primer: els partits no necessiten fer una coalició per defensar un mateix postulat. Segon: el procés català no es reforça amb la unitat sinó amb la diversitat. Tercer: les eleccions europees no són el moment més idoni per jugar-s’ho tot a una carta, ja que per definició són comicis en què es registren comportaments electorals atípics i una alta abstenció. I quart, per resumir: si el sobiranisme s’atrinxera rere una candidatura unitària demostrarà una actitud defensiva que no li escau. Podria, esclar, obtenir una victòria tàctica a les eleccions, però difícilment eixamplarà la seva base social. Caldria preguntar-se, per cert, per què a CDC hi ha tants clams unitaris justament ara, quan la seva posició al podi està amenaçada, i no pas fa dos anys, quan Artur Mas demanava pel seu compte “una majoria excepcional”, que, com és sabut, li va ser denegada per l’electorat.

PARCEL·LES. Aquells comicis van enfortir el vot sobiranista però també el van distribuir. I aquest mandat popular ens exigeix que el procés que ens ha de portar a la consulta l’executin partits forts en tot el ventall ideològic. El més important no és fer una llista unitària per a les eleccions europees; això pot emocionar els més abrandats però posaria en un compromís votants d’esquerres que no volen ajudar a elegir un diputat d’Unió que l’endemà anirà a seure amb els seus eurocompanys del PP. El més important és que cadascú faci la seva part de feina a la seva parcel·la. Que els convergents resolguin les seves diferències amb Unió Democràtica, que ERC esdevingui una oferta socialment creïble pels desencantats del socialisme, que ICV maduri el seu procés intern sense pressions ni interferències i que la CUP expliqui als sectors més arrauxats que es pot ser crític amb el govern de Mas i defensar un doble sí a la consulta. Tot això és decisiu per a l’esdevenir del procés, i ho tindrem més a prop si el sobiranisme manté aquest enorme actiu que és la transversalitat. Un ingredient preuat, catalaníssim, per cert; i que no implica divisió, sinó unitat estratègica, exercida responsablement des de la diferència.

stats