Publicitat
Publicitat

LA BORSA O LA VIDA

En nom de Déu / No en nom de la crisi

En nom de Déu

Ha caigut una altra barrera. A mitges. Una dona va entrar, diumenge, per primera vegada i com a sòcia, a l'Augusta National Golf Club per veure l'última jornada del Masters. Després de tota una vida de prohibició i d'exclusivitat per a homes, Ginni Rometty, la presidenta d'IBM, va fer aquesta passa per plantar cara a la vergonya. La polèmica, que feia anys que s'arrossegava sense que els socis d'aquest club de Geòrgia s'immutessin gaire, ha esclatat fins al punt que Obama va haver de mullar-se: "Augusta hauria d'admetre dones". No les admet, però diumenge van fer una excepció. Resulta que la companyia IBM és un dels principals patrocinadors d'aquesta gran competició esportiva i, al capdavall, no van tenir més remei que deixar-la passar. Qui paga, potser no mana, però no han tingut els nassos de prohibir-li l'entrada. No és, doncs, cap victòria. Més aviat és una concessió als diners, no a la dignitat. Esclar que això passa en un club en què, fins al 1975, els negres tenien prohibit jugar-hi. És més, el cadi havia de ser negre i es vestia amb una granota blanca. Ja fa trenta anys que cada jugador es porta qui vol perquè li arrossegui els pals però han mantingut la tradició de la vestimenta. L'any 97, quan un negre com Tiger Woods va guanyar el seu primer Masters, es van publicar gairebé tantes columnes d'anàlisi sociològica com quan Obama va arribar a la Casa Blanca. Aquest any, la jaqueta verda de guanyador se l'ha posat Bubba Watson, un jugador -blanc, esquerrà i que es corda tots els botons del polo- que mai no havia guanyat res important i que, en acabat, va mostrar-se molt emocionat per haver guanyat el mateix diumenge de la resurrecció de Jesús. Esclar que, en plena eufòria, va acabar dient que, per a un golfista, guanyar el Masters era com arribar… a la Meca.

No en nom de la crisi

Aenlloc d'Europa no hi ha alternativa a les retallades. Ho diu Artur Mas al Parlament per deixar clar que està fent l'única política possible perquè Catalunya no quedi, com el Costa Concordia , enfonsat i de panxa enlaire. La premsa recull les seves paraules però pràcticament ningú no les posa en qüestió. Mesells i rendits, sembla que donem per bo que les retallades de serveis, de sous i de llocs de treball és l'únic pedaç viable perquè el vaixell pugui redreçar el rumb. A la Moncloa, mentrestant, Mariano Rajoy s'empassa el seu programa electoral i, menys apujar l'IVA, estisora per tot arreu, escanya les autonomies, s'embolica amb el copagament per culpa d'un ministre bocamoll i acaba fugint per cames del Senat perquè no sap com justificar cent dies de paper d'estrassa. A aquest pas, li passarà com a Berlusconi, que el dia que la UE el va despatxar va mirar a càmera i va dir: "Però si els restaurants estan plens…"

Que l'estat del benestar serà més modest, ja ho hem notat. I ens en anirem fent a la idea cada fi de mes, quan obrim la nòmina (els que encara tinguin la sort de tenir-ne) o quan rebem la factura de la llum que ningú ens ha consultat per apujar-nos-la un 7%. Però el que no hauríem d'acceptar és que, a sobre, en nom de la crisi, aprofitant-se de la misèria econòmica, se'ns retallin drets. Fites conquerides i lluitades durant anys, ara es laminen sense gaire contestació pública. Qui convoqui un acte reivindicatiu per internet, que vigili. Qui pagui amb un bitllet gros, criminalitzat. Qui tingui un conveni laboral, ja en pot fer un avió de paper. Qui estigui nou dies de baixa (ni que sigui justificada, per un desllorigament de turmell) es pot trobar, amb les crosses i tot, enviant currículums. Retallar drets no és la solució de res. És una trampa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT