La gran velocitat amb què avança el procés de la transició nacional cap a la independència de Catalunya en dificulta l'anàlisi, la comprensió i el control. Quan hagi acabat ja tindrem temps per a estudiar-lo a fons. Però ara mateix el procés segueix més la lògica d'una guerra de guerrilles que no pas la d'una batalla guiada per un estat major. Progressa més per la força resultant d'una suma de vectors imprevisibles, que no pas segons un pla racionalment traçat. Em refereixo a les múltiples iniciatives heterogènies d'una societat civil fragmentada; a les vacil·lants tàctiques polítiques a curt termini i sense visió estratègica dels partits o a les respostes contradictòries dels actors contraris a la independència, que van des d'especular amb terceres vies incògnita fins a la pura i dura provocació, passant pels intents de demonització del sobiranisme.
DE MANERA QUE si tanta rapidesa ja ens té desconcertats als que compartim l'ambició i la direcció que segueix el procés, és fàcil imaginar-se com, vist des d'Espanya, ha de ser difícil comprendre'n les raons. Això encara ho agreuja més el fet que allà s'han perdut uns antecedents que ningú no els ha narrat amb detall. No es fan càrrec de les dures condicions i de les conseqüències del debat estatutari dels anys 2004 a 2006. Ni han entès quina humiliació ha significat per a la societat catalana el posterior fracàs d'aquell intent d'encaix, menystingut tan grollerament pel Tribunal Constitucional. Ni tampoc coneixen la reacció popular que s'havia anat covant durant tot aquell debat i que, des de finals del 2006, va anar creixent com una bola de neu, prou perceptible a la manifestació del 10-J del 2010. A Espanya tampoc no es van creure la manifestació de l'11-S de 2012, i no han caigut del cavall fins a la Via de l'11-S d'enguany. Per a Espanya, els nostres deu darrers anys no han existit.
EL RESULTAT ÉS que ni tan sols l'Espanya que està disposada a fer-se preguntes no acaba d'entendre què ens ha agafat tot d'una als catalans. I, per al conjunt dels poders de l'Estat i dels aparells ideològics que el defensen aferrissadament, el drama ja no és tant assumir la versemblança de la nostra ambició d'independència com les seves possibles conseqüències, que perceben com el resultat d'una amputació i, en conseqüència, com una minusvalidesa. Vull dir que el seu problema no és tant imaginar una Catalunya independent com representar-se mentalment una Espanya sense Catalunya. La seva desesperació neix del vertigen d'haver de definir un projecte i un mapa de nació diferent del que han tingut al cap en els darrers cent i pocs anys.
DEL "CATALUNYA ÉS ESPANYA" constitucional al "Catalunya és d'Espanya" d'Esperanza Aguirre ja hi va un primer pas notable: passem de ser considerats part essencial de la seva nació a convertir-nos en un objecte de la seva propietat. Tanmateix, la veritable dificultat d'Espanya és canviar l'abast territorial del seu projecte nacional històric i acceptar que quedar reduïda a l'espai vinculat a la matriu castellana és tot allò a què pot aspirar i que li pot donar la pau definitiva. O relativament definitiva, esclar, perquè és notori que més vius o més somorts, tard o d'hora, encara li quedaran alguns conflictes territorials per resoldre: Ceuta i Melilla, les Canàries, potser Euskal Herria i, esclar, les Balears i el País Valencià.
EN DEFINITIVA, A HORES D'ARA, la possibilitat d'una resolució del desafiament català acordada amb l'Estat depèn, sobretot, de l'assumpció per part seva d'una nova idea d'Espanya. I la dificultat més gran no és que ens entenguin a nosaltres, sinó que es puguin explicar a ells mateixos no com a resultat d'un fracàs, sinó d'una maduració democràtica. Impossible? Ineluctable.
