Baixant pel carrer de Calvet de Barcelona, a mà dreta, just a tocar de la Diagonal, veig un cartell enganxat al vidre d’una botiga. Hi diu: “Es demana dependenta amb experiència”. Fins aquí res d’especial. El que em sorprèn i m’emociona és el que hi diu a continuació. “Que tingui més de cinquanta anys”.
És el primer cop que veig un cartell on es demana expressament algú que no sigui jove i em poso a pensar per què deu ser. M’imagino que la botiga potser és de roba per a dones de cinquanta anys i que la mestressa ha pensat que les clientes no se sentiran còmodes amb una dependenta de vint que no dugui posada la roba que despatxa. Una amiga meva, que gasta talles grans, diu que se sent més còmoda quan va a comprar roba si la dependenta també gasta la seva talla. A mi em passa el mateix. Si vaig a comprar llibres, espero que el llibreter serà lector, perquè m’agrada enraonar-hi. Quan vaig a comprar vi em decep profundament que el que em despatxa no en tingui ni idea i aquest és motiu més que suficient per canviar de botiga. És molt agradable, si ets corredor, anar a la botiga d’un exatleta, com en Domingo Catalán, perquè part de la litúrgia d’emprovar-se les vambes que et compraràs és parlar amb ell de curses, de pronacions i d’entrenaments. I quan no hi entens? Quan no hi entens, el dependent que en sap et pot salvar la vida. Un dia vaig haver d’anar a comprar el vestit que em serveix per a totes ocasions (per fer-me fotos retuitables amb l’Albert Rivera a la gala del Català de l’Any, per celebrar el meu aniversari o per anar a punxar al Razzmatazz). No hi entenc gens, de roba, i em va agradar molt que la noia que m’atenia m’expliqués de quin color havien de ser les sabates que s’hi adeien.
No té cap sentit demanar un dependent “jove” per al teu local a menys, esclar, que sigui una manera de dir que busques algú a qui pagaràs molt poc.
