La meva feina em permet (fins i tot diria que m'hi obliga) tractar amb molta gent que presumptament té poder. Parlo de tots els poders, no només el polític, i no dic presumptament des de la ironia sinó com una descripció tècnica: la primera constatació és que els que administren el poder realment en tenen molt poc. Perquè el que més uneix els poderosos, la característica més compartida i essencial, és la por de perdre'l. No és una por infundada, està basada en amenaces reals i properes, perquè les pitjors són sempre ben a prop. Gestionen, per tant, el poder des del pànic de deixar de tenir-lo, i aquí comença la gran paradoxa del presumpte poderós: que cada cop anirà dedicant més percentatge del seu temps i energia a sobreviure. Moltes organitzacions, es fundin per al que es fundin, acaben tenint com a principal causa la pròpia existència, i no la missió original. I els que les lideren tenen dificultats per distingir què han de fer per fer honor a la seva responsabilitat i què han de fer per continuar tenint aquella responsabilitat, i sovint són decisions oposades. El poderós ideal seria el que no tem perdre la cadira i es dedica en cos i ànima a fer el que considera millor, encara que això li generi nous enemics i posi en perill la seva subsistència. Però per raons òbvies, pocs personatges així arriben a dalt. Ni encara menys s'hi mantenen.
