El president de la patronal CEOE, Joan Rosell, ha lamentat que els joves espanyols fugin a l’estranger a la recerca de feina amb paraules alades: “És una llàstima, però és el que hi ha”. Una anàlisi detinguda, meditada i aprofundida, digna de qui ocupa una tan alta poltrona. És el que hi ha.
A alguns ens agradaria que la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales) fos una entitat capaç d’impulsar un nou model econòmic i financer, en lloc de ser un trist vestigi del postfranquisme, però això és el que hi ha. M’apunto també als que desitjarien que l’antecessor directe de don Joan Rosell en el seu càrrec no fos un delinqüent convicte com Gerardo Díaz Ferrán, però això és el que hi ha. A tots ens faria il·lusió que l’alt empresariat espanyol (i català) invertís molts més beneficis en I+D+R, obra social i cultura, i no que busquessin les mil i una maneres d’evadir impostos amagant diners en paradisos fiscals. Però això és el que hi ha.
Posats a demanar, ens confortaria que els partits polítics (que donen cobertura a la CEOE, i viceversa) tinguessin un finançament transparent. Però en lloc d’això afloren de tant en tant personatges com Bárcenas i tota la brutícia que arrosseguen, i això és el que hi ha. A alguns ens tranquil·litzaria poder accedir a una pàgina web que detallés com es paga i què gasta la Corona espanyola, però ens hem de conformar assabentant-nos que el rei subsidiari Joan Carles ha cedit a l’estat espanyol un iot i dos Ferraris, que li van ser regalats per empresaris mallorquins i dels Emirats Àrabs, respectivament. Què hi havia darrere de tan generosos regals, no ho sabem, tret que Joan Carles (com se’ns ha dit del dret i del revés) ha estat el millor ambaixador que ha tingut Espanya d’ençà de la mort de Franco. Deu haver estat molt bo, per amassar -segons el New York Times - una fortuna de dos mil milions d’euros que ningú sap exactament d’on surt. Però això és el que hi ha.
Som uns quants (dos milions i mig, més o menys) els que demanem que els ciutadans de Catalunya puguin pronunciar-se sobre el seu futur col·lectiu. Però la resposta del govern espanyol consisteix en una col·lecció de querelles contra els principals dirigents de la Generalitat, i això és el que hi ha. Som molts els que voldríem una política de renda bàsica, un decret de pobresa energètica i mesures concretes contra el vertiginós atur que turmenta la població de Catalunya i d’Espanya, però ens contesten amb tecnicismes financers que no donen solució a res ni a ningú, mentre la gent viu en la desesperació. I això és el que hi ha.
En països com Espanya o Catalunya, que es debaten entre una possible recuperació o un enfonsament més que versemblant, que el president de la patronal s’expressi en els termes que ho va fer Rosell és una irresponsabilitat incomprensible. Tot i així, aquest home es presenta a la reelecció al càrrec. Deu ser que és el que hi ha, però només vénen ganes de fugir cames ajudeu-me, a veure si hi ha alguna cosa més. Després s’exclamen dels moviments populars.
