Publicitat
Publicitat

Per què som tan corruptes?

Quan es va destapar el cas Millet la Presidència va fer pública una declaració que en essència tenia dos punts. Un: que havíem de confiar en les institucions. I dos: que es tractava d'un cas aïllat. Suposo que en aquests casos els governs han de seguir el manual i donar un "missatge de tranquil·litat", però si ho pensem bé va ser la menys creïble de les reaccions possibles. ¿Per què hauríem de confiar en les institucions quan Millet, durant anys i anys, havia viscut impunement fent martingales amb aquestes mateixes institucions? I dos: ¿si els Mossos admeten que només enxampen entre un 10% i un 15 % dels carteristes de la Rambla, que són uns xoriços de barri magre, per què hauríem de suposar que Millet era un cas aïllat, quan la gent com ell coneix tots els amagatalls i esvorancs de la llei?

La corrupció té una història. Podem pensar que simplement hi ha gent bona i gent dolenta o podem intentar esbrinar si darrere d'aquest fenomen desastrós s'hi amaga alguna causa més profunda. ¿Catalunya és un país corrupte? La pregunta no té gaire sentit, però sí que podem fer una afirmació irrefutable: Catalunya és més corrupta que, per exemple, Noruega i Alemanya. Per què?

Avui dia la nostra concepció sociològica encara és essencialment marxista. És a dir, la societat entesa com una piràmide amb els rics a dalt i els pobres a sota, distribuïts en capes. Segons la dreta, aquestes classes socials han de mantenir relacions de col·laboració; segons l'esquerra, el que fa avançar la societat és, justament, el conflicte entre classes. Deia Montaigne que la finalitat de la política és evitar la guerra civil, així que dreta i esquerra s'han posat d'acord per gestionar les seves diferències mitjançant normes pautades: els tribunals de justícia i l'exercici de drets socials, com el de vaga.

Tot això és cert, tan cert com que Marx era un centreeuropeu que mai no va entendre el món mediterrani. Per a Marx la història la crea la pugna entre classes, com ho demostra, afirma al Manifest comunista , l'eterna disputa entre patricis i plebeus a l'antiga Roma. És gairebé risible, però dels mil anys d'història de la vella Roma només hi ha haver conflicte classista els primers dos segles. La resta és una successió inacabable de guerres civils que no tenen res a veure amb el teorema marxista. Hi havia tants pobres en el bàndol de Cèsar com en el de Pompeu, tants rics partidaris de Pompeu com de Cèsar, o gairebé.

En el món mediterrani antic el que estructurava la societat eren les relacions de patronatge. És a dir, el pobre ofereix al dominus la seva fidelitat, i ho fa a canvi de favors. És un vincle tan poderós que es perpetua al llarg dels segles, de Cadis al Líban, de Trípoli a Marsella. O sigui, una organització social en què l'estructura no és horitzontal sinó de franges verticals. Al nord d'Europa el capitalisme destrueix aquests lligams ja al segle XIX. Al Mediterrani perviuran amb molt més vigor.

Un periodista mallorquí em parlava d'un polític i constructor sense escrúpols. Ara bé: al seu poble no hi havia ni un aturat, almenys entre els naturals. És això. Qui denunciarà les martingales d'aquest individu quan tot el poble en treu algun profit? I cito Mallorca com podria dir València, Vic o qualsevol altre lloc. Com és lògic, l'estat modern veurà en les relacions de patronatge un enemic que li disputa àmbits de poder. I li sobraran raons. Per això les combatrà. De fet, la màfia italiana no és res més que una forma degenerada de patronatge.

Si acceptem aquesta visió, doncs, un corrupte no és només un individu que accepta diners a canvi d'un servei il·legal. Relacions corruptes serien totes aquelles en què el mèrit és suplantat per l'amistat. És a dir, no donem una feina o un premi al més ben dotat o a qui més s'ho mereix, sinó al més proper. Pot semblar banal; a la pràctica té efectes devastadors. És possible que vostè no conegui cap empresari corrupte. Però segurament coneix aquell porter de discoteca que deixa entrar gratis els seus amics. I ningú l'hi retreu. Això és corrupció amb complicitat social.

Per què als Països Catalans no existeix una màfia amb pistoles i escenes truculentes? Perquè aquí el tradicional sistema de patronatge ha optat per una estratègia d'adaptació diferent. Enfrontar-se a l'Estat implica una lluita duríssima, així que els nostres corruptes han preferit infiltrar-s'hi. En lloc de crear una estructura paral·lela al govern han parasitat un instrument, els partits polítics, i operen des de dins. O sigui, porters de discoteca a l'engròs: tu entres, tu no.

No és que no tinguem una màfia autòctona, és que la tenim instal·lada al poder.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT