Davant el drama de l’atur és habitual afirmar que a més formació menys atur. És una equació que pot acabar esdevenint axiomàtica per repetició, per simple mandra de pensar i, sobretot, perquè en bona mesura és certa.
No dubto de l’enorme importància que té la formació en el progrés moral i econòmic d’un societat i, més concretament, en la lluita contra l’atur. Però les receptes simples no solen arribar al fons dels problemes.
I el que obvia aquesta equació és que reduir-ho tot a formar-se més -més que el veí, l’alemany, el xinès, etc.- ens té atrapats en una competició en què, per dir-ho parafrasejant una frase bíblica, són molts els formats i pocs els elegits.
En aquest model un lloc de treball es crea i perdura només en la mesura que algú (normalment no qui l’ocupa) s’hi enriqueix i el fa competitiu; i més formació vol dir dominar una tecnologia més complexa que permet fer més amb menys i amb uns menys més estressats.
Però la prova més evident que no crea llocs de treball pensant en el bé comú és veure fins a quin punt el model menysté la feina més eficaç per prevenir l’aparició dels ni-ni : la de fer de pares, l’única que parteix d’un vincle prou fort per educar, que és el pas previ imprescindible per poder formar.
Més formació i prou en un mercat de treball regit per una cobdícia competitiva globalitzada i un sistema fiscal incapaç de redistribuir la riquesa, pot desembocar en menys llocs de treball dignes i més treballadors formats que s’han de quedar a casa amb subsidis de misèria.
La plena ocupació, del tot necessària per cohesionar una societat, només és compatible amb l’imparable i desitjable progrés tecnològic si molts més llocs de treball es creen i es paguen des de l’òptica i les institucions que vetllen pel bé comú. Només serà possible represtigiant -valorant-los, motivant-los, formant-los i exigint-los molt més- els funcionaris que ha demonitzat el credo neoliberal.
