Publicitat
Publicitat

La revolta egípcia: perill i exemple

Em sol passar que els amics em pregunten per un fenomen, tan difícil d'entendre per als europeus, com és el peronisme a l'Argentina. Finalment he trobat l'explicació: abans que una convicció política, el peronisme és una religió. Una persona neix peronista per adscripció familiar i continua sent peronista tota la vida, malgrat la decepció, ràbia o impotència; en tot cas, es canvia de parròquia però no pas d'església. Per això el peronisme manté una massa de seguidors que li assegura el poder, que exerceix sovint menystenint les normes de la democràcia, és a dir, utilitzant les lleis en benefici propi. Però no és aquest el tema: el que em venia al cap aquests dies és el paral·lelisme -salvant les distàncies- entre peronisme i islamisme, moderat o no, que avui és una incògnita en relació amb el futur de la democràcia a Egipte. Pot semblar estrany, però són moviments semblants.

Tenen en comú que no són una ideologia, sinó quelcom més profund: una identitat social. Miren cap als pobres, que no tenien qui se n'ocupés, i en donar-los atenció i protagonisme, els confereixen un lloc al món. Llavors tapen el camí de l'esquerra com a opció política convencional. No és que ara mateix l'esquerra europea estigui per tirar coets! Sóc molt crítica amb la falta d'evolució doctrinal, perquè el pragmatisme sense capacitat d'anàlisi l'acosta perillosament a les opcions populistes: la insistència cega en les "polítiques socials", com qui recita un mantra, ha deixat l'esquerra inerme davant la crisi. Tornem, però, al protagonisme dels pobres en l'islamisme o en el peronisme, sempre a favor dels dirigents que els utilitzen com a plataforma: manipulació, no avenç social.

Que aquestes doctrines basin el seu poder en l'aquiescència dels pobres, les fa molt atractives per als joves estudiants i progres de classe mitjana. A l'Argentina, als anys 70, tota l'esquerra intel·lectual es va girar cap al peronisme, per la mitificació de la classe obrera pròpia del marxisme: els obrers com a motor de la revolució! La revolució moderna -també a Egipte- més aviat la protagonitzen joves preparats i dinàmics, capaços d'articular-se gràcies a les xarxes socials. Però el mandat de la unió de les "forces del treball i la cultura", recorden?, encara decanta aquesta joventut compromesa amb la justícia i el progrés cap a moviments socials populistes. O directament integristes si es donen altres condicions, com el desencaix social a causa de les creences, o l'agressivitat de l'entorn. No oblidem que el ressentiment és un dels ingredients d'aquestes doctrines.

Després, ja al poder, el peronisme cau en la corrupció més generalitzada -si governes "pels pobres" s'accepta que fiquis la mà al calaix- i l'islamisme pot radicalitzar-se fins a fer recular la societat a paràmetres de convivència gairebé medievals. Això no desencanta els seguidors, que continuen sentint-se protagonistes de la història. Al contrari, crea més ressentiment contra els que s'atreveixen a criticar els líders "ara que hem guanyat". No estic dient que aquest sigui el destí de la revolució -o cop d'estat, de fet- que està tenint lloc a Egipte: dic que hem de parar atenció a la deriva futura dels Germans Musulmans. Encara recordo que vam saludar amb alegria la fugida del xa de Pèrsia, mentre l'aiatol·là Khomeini atiava els seus des de París: també allò va semblar un alliberament.

La pregunta -ara deixo de banda el peronisme- és si es pot establir una democràcia sòlida sense haver passat per la Il·lustració. La Il·lustració és el període fundacional de la ciutadania, marca els valors que regeixen la convivència i la fa laica: fa que els valors religiosos passin a ser privats. En els països del sud d'Europa, refractaris a la Il·lustració quan tocava, la religió encara està temptada d'exercir un paper preponderant. Els valors religiosos, si es fan pauta col·lectiva, comporten un control estricte dels signes externs de la moral, i això penalitza especialment les dones. Per preservar la virtut femenina és manté la dona fora del mercat sexual: en un mot, se la tanca a casa. O dins del burca. L'alliberament de la dona sempre requereix trencar aquest ordre.

Presència islàmica i poca Il·lustració ens poden fer témer pel futur d'Egipte. I més si tenim en compte que la revolució, tan espontània, no té un lideratge clar organitzat políticament. Tot s'haurà d'improvisar, que no vol dir que no surti bé. Serà clau el paper que juguin els militars, perquè el comandament de l'exèrcit bé avalava i participava de la corrupció del règim. La pressió que ha exercit i que haurà d'exercir el senyor Obama hi tindrà un pes. Tot està obert, com ha de ser en els moments en què la història gira full. I, per cert, els catalans faríem bé de prendre nota del valor de la persistència: 18 dies ha costat als egipcis llançar la podridura per la finestra. A vegades no n'hi ha prou amb sortir al carrer un dissabte de juliol: cal perseverar en la convicció. La llibertat sempre requereix esforç, consciència i justícia.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT