La sortida de l’armari

Senyores i senyors, amb la solemnitat i emoció que fa al cas, em permeto anunciar-los que Joan Gaspart ha sortit de l’armari. De l’armari sobiranista, s’entén, que és un armari molt difícil i costerut, perquè ja se sap que quan hom obre les portes de l’armari sobi, automàticament se te’n tanquen d’altres. N’ha sortit amb platerets, bombo, saxo i canó de llum. Els fets s’han produït per sorpresa (no ens ho esperàvem) al programa Els matins de TV3. Ho ha anunciat amb la metàfora que tots fem servir en aquests casos i que em permeto reproduir, perquè és exactíssima: “La meva mare és Catalunya i el meu pare és Espanya. Es volen separar. Bé, qui es vol separar és la meva mare, que s’ha cansat del meu pare. Jo vull que no se separin. Vull que facin les paus. Però el meu pare no en vol parlar i la meva mare insisteix que vol separar-se. Jo he d’intentar que se solucioni, però si se separen em quedaré amb la mare”. Teló i aplaudiments.

Sé que Joan Gaspart és un home observador. Ho sé perquè quan vaig guanyar el premi Pla, a la festa que es fa en el seu hotel, vaig veure’l, amagat discretament rere una cortina. D’allà estant comprovava que el sopar anés bé i que tot estigués en ordre. Vaig estar molta estona veient-lo sense que em veiés. No es perdia detall del servei i, de tant en tant, demanava als cambrers que fessin tal o qual cosa. Estic segura, doncs, que en aquest hotel deu haver vist també parelles que es trenquen perquè alguna dona diu “prou”. I segurament ja sap que quan una dona diu “prou” no hi ha marxa enrere. Se la pot obligar, esclar. Se li pot fer xantatge amb els nens, esclar. Se la pot amenaçar, esclar. Però no es pot comprar la seva ànima. Joan Gaspart, doncs (que ara mateix està patint, perquè que els teus pares trenquin sempre fa patir, sobretot si no ho fan de comú acord), estic segura que sap que s’haurà de quedar amb la mare.