La tercera via, un terme que en els últims dies ha conegut moments àlgids al Parlament en el debat de política general, no és cap cosa nova. Ni unívoca: en realitat existeixen un munt de formulacions diferents de la tercera via, algunes de tarannà més progressista, i d'altres de caràcter molt més conservador o, fins i tot, reaccionari. Totes, però, apunten cap allà mateix: es tractaria de superar la dicotomia entre el liberalisme econòmic i l'intervencionisme estatal propi del comunisme, en un camí del mig que aconseguís una síntesi entre aquests dos extrems. Keynes i Stiglitz són representants eminents de la tercera via en l'àmbit econòmic, i també ho és, des de la sociologia, Anthony Giddens, que potser és qui ha fet més per popularitzar el terme i que en va elaborar una teoria fonamental per al desenvolupament de les polítiques de Tony Blair.
A Catalunya, però, la tercera via no es refereix exactament a l'economia ni a la sociologia, sinó a un àmbit més ampli que, de fet, inclou els dos anteriors: el del debat sobre la construcció nacional. En traducció catalana, doncs, la tercera via seria un espai ideològic equidistant de l'independentisme i de l'unionisme, que buscaria allò que fa uns anys s'anomenava l'encaix de Catalunya dins Espanya. Com que ja hem dit que la tercera via admet tota mena de formulacions, tant de dreta com d'esquerra, ara resulta que hi ha dues forces importants de l'arc parlamentari català, PSC i UDC, que pugnen per ocupar aquest espai. Se sobreentén que els defensors de la tercera via catalana plantejarien alguna mena de proposta federal o confederal per donar resposta als problemes de sobirania entre Catalunya i Espanya, que s'allunyés tant de la ruptura que proposen els sobiranistes (ERC, CDC i ICV) com de l'immobilisme en les estructures d'estat que postulen els unionistes (PP i Ciutadans).
No cal ni dir que aquesta postura és perfectament legítima i que té, o pot tenir, un argumentari potent que el sustenti. Ara bé: té un inconvenient, i és que en la política catalana la tercera via ja és una vella coneguda, només que amb el nom, ara desgastat, de peix al cove. Aquest va ser el principi de la manera de governar que va practicar el president Pujol, amb la particularitat que el mateix Pujol ha acabat desembocant en el sobiranisme, ni que sigui per eliminació: vist el recorregut de l'encaix de Catalunya dins Espanya, a Pujol no li ha quedat més remei que admetre que un país senzillament no encaixa dins l'altre. Un rombe no encaixa dins una línia plana. Per mostra, n'hi ha prou de fer un cop d'ull a l'acord d'aquesta mateixa setmana entre PP i UPyD (una entesa condemnada a perpetuar-se en el futur) per implantar arreu d'Espanya un model educatiu monolític i monolingüe.
La tercera via, aquí, no seria res més que una prolongació artificial i estèril dels debats de la Transició, que ja hem de donar per tancats. Sobretot, perquè dos no dialoguen si un no vol. I el govern d'Espanya ja ha deixat ben clara quina és la seva posició.
